La infinitat (literalment) d’esdeveniments inscrits en una mena de “registre” fora del temps “ocorre” en temps i lloc oportú quan després de determinades vicissituds s’acompleixen vells inicis; fets que eren insignificants adquireixen ple sentit a la llum de nous fets i comprenem, finalment, la raó amagada de desenvolupaments particulars. Un hipotètic observador omniscient comprendria, per tant, la totalitat de possibles fets continguts en la xarxa infinita de determinació/indeterminació que constitueix allò que els teòlegs – poetes anomenen “la ment de Déu”. Atesa la profunda irrealitat de tot, cal admetre que l’admiració i la incomprensió que, inevitablement, sentim en vista de l’aparent “comportament” d’un cruel i remotíssim déu que sembla ignorar olímpicament (mai més ben dit) la seva suposada creació (especialment nosaltres, els observadors/patidors de l’invent) té un fonament lògic, en tant que tot plegat podria ser elucidat com un misteriós producte de la imaginació del no menys aparent ésser pensant que som. El fet científicament verificable que nosaltres i el món som físicament un pur buit dotat d’atributs presencials a efectes de la nostra pròpia experiència (és a dir, que res extern no ens pot definir) ens hauria d’aportar per si mateix la necessària clau a fi de començar (només començar, eh?) un procés d’autocomprensió en el sentit de tractar d’entendre quina mena de “força” subjau a un no-res que s’adjudica l’atribut major anomenat “existència” amb tanta convicció com ho sol fer. Afrontem-ho d’una vegada: el ben conegut i habitual malestar existencial que ens caracteritza és sempre matisat i/o exponencialment incrementat per la sospita profunda de la nul·litat de la nostra existència com a ésser en el món. La “nit obscura de l’ànima” que qüestiona el vell “Déu és amor” té arrels profundes en la profunda comprensió intuïtiva de la inefable unicitat de l’aparent multiplicitat de l’ésser fàctic. Així, en la mesura que puguin ser superades les dificultats pràctiques, cal establir “mecanismes” destinats a tractar de copsar la (en principi) indesxifrable essència del buit etern que som, com a “receptacle” de l’ésser inefable, únic i total, que (per a gran confusió de les rígides categories epistemològiques que pretenen, potser, calmar els nostres inquiets “esperits”) sap ser/no ser, en una només aparent pirueta ontològica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!