La festa de la Magdalena, aquell arbre amb les tres branques principals (El Revol, La Morralla i el Ball dels Locos), s’ha consolidat com a festa a l’Olleria després dels seus quinze anys. No obstant això, el recorregut que ha hagut de caminar durant la seua curta –encara– vida, no ha estat exempt de polèmiques alienes als grups. Hem considerat adequat aquest adjectiu, ja que en cap moment les associacions han volgut buscar problemes. Però, com que la classe dominant vol eliminar tot allò que sone a autòcton, a tradicional, a folklore, a arrels d’un poble, a memòria, i prefereix les importacions estrangeres, tampoc són estranys (en un país anòmal com el nostre, tot siga dit) els obstacles que han hagut de superar.
En primer lloc, quan Josep Albinyana i Eva Albinyana decidiren (re)implantar la festa a l’Olleria i la negació immediata del govern d’aleshores. Després, afortunadament, els ho permeteren fer. Quina maldat pot haver-hi en un sopar de carrer, que ajunte els veïns d’un poble, amb esdeveniments tradicionals i populars de la seua història? El 2007 l’església se’ls tira a sobre per la portada que havien preparat, sense ganes d’ofendre ningú, per al programa de la jornada: una magdalena gegant amb una dolçaina clavada dalt de tot. Des de l’àmbit religiós, ho veuen com un atac, com una burla, cap a la titular de la parròquia. Es multipliquen els insults i les etiquetes sobreexplotades de “rojos catalanistes”. Però l’acte es realitza amb total normalitat. L’any següent, en canvi, el polifacètic alcudià Toni de l’Hostal dibuixa, a mode de protesta per tot el que havia passat, una altra magdalena gegant que amb una mà agafa l’escut del poble i amb l’altra persegueix membres de les diferents organitzacions, i l’església no mostra ninguna queixa. Sembla que amb el temps han aplegat a un acord: tot i que la Magdalena comença amb un revolteig de campanes i una dansà davant la porta de la parròquia, era una festa profana, però amb el nou rector es fa una missa.
Pel tema de les subvencions també han tingut algun problema. Ja hem comentat que no reben ajudes per part de l’ajuntament (almenys, no les mateixes que podria rebre, per exemple, la Junta Central Festera de Moros i Cristians); només els netegen la plaça i els munten l’entarimat. Ara també els deixen les cadires, però abans les havien de dur cada grup d’on pogueren. Tanmateix, des de la Confraria de Santa Maria Magdalena creuen que el regidor els dóna una excessiva quantitat de diners i reclamen el mateix dret. En una reunió entre aquest, la confraria i el grup de la Magdalena, queda tot solucionat i tornen a la normalitat. “Per a no dir mentides, aquest últim any m’han regalat un tiquet per al sopar, però ha sigut per gentilesa. Sempre ens l’hem pagat nosaltres, i sempre ens hem hagut d’amollar nosaltres diners per a mantenir-ho.”, confessa Eva.
Llevat d’aquestos casos aïllats, cada juliol, la Magdalena augmenta el seu aforament; el 2011 van superar els 300 assistents. Són xifres menudes i humils segons com es mire, però, si ho comparem amb els primers anys, en què només hi anaven els que actuaven, és un autèntic èxit. I és un èxit que, a partir de l’esforç, de l’interés i de les ganes d’una colla de joves per tirar avant una iniciativa cultural hui en dia hi haja aquell revolteig de campanes, aquelles danses fins la Plaça de la Vila, aquells castells humans i aquella música esgarrada pel so de la dolçaina. I és un èxit que ho hagen aconseguit a partir d’ells mateixos, com si foren les bases d’un “Castell de bóta”, com si seguiren els passos estrictes d’aquella jota, com si anaren al compàs de dos per quatre de la Dansà de l’Olleria.
La festa de la Magdalena és, en definitiva, el resultat de la il·lusió, del coratge d’intentar situar la població de l’Olleria en un lloc destacable, amb una festa pròpia i diferent de les dels altres pobles. Una festa que reuneix tradició i modernitat, amb les actuacions de després del sopar de Xavi Castillo, Sigarrito Jou i Kutxu Maracas o Lilit i Dionís, entre d’altres. Una festa perquè els veïns del nord sopen amb els veïns del sud, però a la qual està convidat tot aquell que hi vulga anar, sense discriminacions i per la modesta quantitat de 3 o 4 euros. Una festa, fruit del treball de recopilació dels desficiosos, que serveix d’escaparata a les noves generacions. Una festa que no vol oposar-se a les altres festes del poble, com s’ha pensat des dels sectors més conservadors; vol sumar, no restar. Una festa que busca la normalitat i vol aplegar gent de qualsevol condició política. Una festa que, com aquestos últims quinze anys, lluita contracorrent. Així és que, pit i amunt!, i que dure molts anys més.