Blocs de VilaWeb

Quan era més menut, sempre volia tenir la companyia d’aquest entranyable ésser. És un amic més, un membre més de la família. Ha sigut als 20 anys, i després de moltes circumstàncies, que Pepi i José han acceptat adoptar-lo. Té dos mesos i escaig, i encara no n’havia parlat al bloc, però va començar a viure en casa a finals de març. Pesa 1,5kg i fa un pam de llarg, tot ell cobert d’una quantitat abundant de pèl. Les primeres hores no parava de tremolar del fred, però, a poc a poc, s’ha acostumat a la seua cistelleta i a la manta del Barça que el cobreix. Els pares i jo vam haver de jugar-nos a sorts com l’anomenàvem. Fuster, Troia, Berto, diferents noms de polítics perquè s’adiuen perfectament a aquella frase feta de “ser més gos que un pont”… Fins que se’ns va ocórrer; malgrat que no ens cal res per a recordar-lo, li vam posar el malnom de l’avi. I sí, ara ja se l’ha quedat: el nou habitant té per nom Pipo. I és molt bonic, molt agradable, molt juganer, però també molt mossegador i enfadós. Ara bé, només l’alegria que mostra cada volta que em veu, ja paga la pena tots els mossos i lladrucs que realitza perquè li fem cas. Corre, es pixa i es caga encara per on li sembla, menja, beu, però també fa una grandíssima companyia, sobretot quan et llepa i et demostra el seu afecte. De menut, sempre havia volgut un gosset. Però mai, mai, mai, haguera imaginat que l’estimaria tant en tan poc de temps. Xe, una gràcia, redéu!