Publicat el 11 de maig de 2012

El millor amic de l’home, diuen

Quan era més menut, sempre volia tenir la companyia d’aquest entranyable ésser. És un amic més, un membre més de la família. Ha sigut als 20 anys, i després de moltes circumstàncies, que Pepi i José han acceptat adoptar-lo. Té dos mesos i escaig, i encara no n’havia parlat al bloc, però va començar a viure en casa a finals de març. Pesa 1,5kg i fa un pam de llarg, tot ell cobert d’una quantitat abundant de pèl. Les primeres hores no parava de tremolar del fred, però, a poc a poc, s’ha acostumat a la seua cistelleta i a la manta del Barça que el cobreix. Els pares i jo vam haver de jugar-nos a sorts com l’anomenàvem. Fuster, Troia, Berto, diferents noms de polítics perquè s’adiuen perfectament a aquella frase feta de “ser més gos que un pont”… Fins que se’ns va ocórrer; malgrat que no ens cal res per a recordar-lo, li vam posar el malnom de l’avi. I sí, ara ja se l’ha quedat: el nou habitant té per nom Pipo. I és molt bonic, molt agradable, molt juganer, però també molt mossegador i enfadós. Ara bé, només l’alegria que mostra cada volta que em veu, ja paga la pena tots els mossos i lladrucs que realitza perquè li fem cas. Corre, es pixa i es caga encara per on li sembla, menja, beu, però també fa una grandíssima companyia, sobretot quan et llepa i et demostra el seu afecte. De menut, sempre havia volgut un gosset. Però mai, mai, mai, haguera imaginat que l’estimaria tant en tan poc de temps. Xe, una gràcia, redéu! 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent