Publicat el 17 d'agost de 2016

Bromera, l’èxit de la societat civil valenciana

Unes vuit-centes persones celebren els trenta anys de l’editorial Bromera en un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i més artistes convidats al Teatre Principal de València

Captura-de-pantalla-2016-06-30-a-las-20.18.53-e1467310967713-604x270

El setembre del 2005, vaig obrir el llibre de text blau de 3r d’ESO de l’assignatura de valencià. Era de l’editorial Bromera, que aquell curs era a punt de complir vint anys. Fulleges el llibre, vas passant unitats, arribes a la cinquena i el ‘Romanç de cec’, d’Al Tall: ‘Va ser a la tardor de 1705/ que a Altea desembarca Baptista Basset.’ Com que som al setembre i encara queden mesos per a arribar-hi, tu, com si fosses l’adolescent més perillós del món, cerques la cançó a l’Emule. Saps que és il·legal –la qual cosa t’excita–, però trobar el CD al teu poble és impossible. Dues hores de descàrrega després, l’escoltes i, inconscientment, omples els buits de l’activitat. La tornes a escoltar. I una vegada més. I una altra. I passes a cercar informació de qui eren els maulets i els botiflers, o l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip de Borbó.

Dimecres, al Teatre Principal de València, Lirios Bou, il·lustradora i llibretera, en el vídeo que, amb el lema ‘Llibres, passió, futur’ havia preparat l’editorial alzirenya per a celebrar els trenta anys, va expressar aquesta experiència col·lectiva semblant: ‘Bromera, jo crec que és l’editorial que tots els xiquets recordem per la manera com vam començar a llegir en valencià.’ No sé exactament amb quin llibre vaig aprendre a llegir, però sí quin va començar a despertar la meua consciència cultural, nacional, identitària. I era obra de Bromera, que, despús-ahir, ens va oferir un espectacle a l’altura de les seues tres dècades d’existència.

Però comencem pel principi. Dimecres, a les 19.50, el Teatre Principal de València s’anava omplint mentre el voyeur que escriu aquestes línies observava fascinat les personalitats del món cultural, com Joan Olivares, Josep Vicent Frechina, Manel Joan i Arinyó, Anna Moner, Esperança Camps o Enric Lluch, que anaven seient. Dos avisos des de megafonia, el teatre ennegrí i començà la primera de les tres parts –Llibres– en què es dividí l’espectacle. Carles Alberola, mestre de cerimònies, agraí al públic repetides vegades l’assistència i les compres de llibres, com també la tasca de Metges Sense Fronteres, per als quals anava destinada la recaptació de les entrades. I, de seguida, presentà la rondalla i Pep Gimeno Botifarra, el qual, postisses en mà, arrancà amb el ‘Dotze i U’. I se succeïren peteneres, uns, jotes –algunes, fins i tot, amb dansa inclosa–, fins que Alberola l’interrompé per a donar pas al primer artista convidat, Miquel Gil, que posà la seua veu potent i rogallosa al ‘Vetlatori’. Tot seguit, hi aparegueren Ahmed Touzani, primer amb el violí, després amb la veu, i Miquel Gironés amb la dolçaina, per a interpretar cants de batre.

La segona part –Passió– demostrà l’apassionament dels protagonistes del vídeo. Com, per exemple, Enric Lluch, que afirmava: ‘Bromera és una família.’ I, parlant de passió, que bé que tocaren la Unió Musical Santa Cecília i Pau Chàfer i tots els músics! A continuació, Alberola féu pujar a l’escenari dos dels homenots de l’editorial: el creador i director, Josep Gregori, i el director literari, Gonçal López-Pampló. Gregori es mostrà emocionat per la gratitud que li havien adreçat des d’una carta i per veure el Principal ple de gom a gom. Agraí als artistes que portaven l’espectacle avant el seu benfer. També donà les gràcies als escriptors i il·lustradors, als docents, als llibreters i bibliotecaris, als assessors lingüístics i traductors, als dissenyadors, a totes les persones i professionals que li han fet costat, però, sobretot, a l’equip humà de Bromera per la faena ben feta: ‘Sense tots ells, no seria possible.’ I als assistents, per haver-hi anat i per haver llegit en valencià.

López-Pampló, per la seua banda, va deixar el titular de la nit: ‘Bromera és un èxit de la societat civil valenciana.’ I tot seguit ho va explicar, en la línia que abans ho havia fet Lirios Bou: ‘La meua generació i les que l’han seguida han pogut accedir a la lectura en valencià amb una certa normalitat. Això ens permet confiar en el futur de la llengua i la literatura catalanes a pesar de les incerteses del futur.’ Entre aquestes incerteses, el director literari fou crític amb Xarxa Llibres, un programa de creació de bancs de llibres i altres materials fomentat per l’actual govern valencià, perquè –explicà– calen fórmules conciliadores i de consens de tota la comunitat educativa, però que no resulten ‘tan lesives per als que formen part de la cadena del llibre i per als seus companys de viatge’.

Una conseqüència d’això és –comentà– la reducció de l’aportació econòmica anual de Bromera a Metges Sense Fronteres i a Escola Valenciana. Tanmateix, va remarcar que l’editorial continuaria donant suport a aquestes entitats ‘en la mesura de les seues possibilitats, perquè creiem en la seua tasca’. Finalment, es va mostrar esperançat a ‘trobar les maneres de donar suport a les necessitats de tots, perquè tots compartim la paraula, la confiança en la paraula’, la qual és una ‘força transformadora’. I ‘som conscients de la importància del llibre per a fer-la créixer’. Per tot això, va concloure, sempre trobaran ‘Bromera al costat’.

Començava, doncs, la tercera part –Futur–, i hi aparegué l’últim dels convidats: Miquel Ramos, d’Obrint Pas. Amb el Botifarra i la resta de músics, ens regalaren l’entusiasta ‘Malaguenya de Barxeta’ i ens posaren la pell de gallina –una volta més– amb l’estrofa tan aplaudida: ‘Vinc del cor de la Costera,/ del poble dels socarrats,/ d’allà on renaix de les cendres/ el meu País Valencià.’ L’acte acabà entre aplaudiments i amb la Muixeranga d’Algemesí construint torres al so de la cançó homònima.

En arribar a casa, vaig cercar ràpidament el ‘Romanç de cec’. És curiós com acaba la cançó: ‘Si voleu seguir/ en els llibres està tot escrit.’ I efectivament, tot o gairebé tot està en els llibres de Bromera. Només cal demanar que, com que les noves generacions no tindran –si no canvia prompte la cosa– dibuixos animats en valencià, ningú no tinga la insensatesa de privar-les de l’editorial d’Alzira. Ni a nosaltres, ja adults, tampoc, alto! I que siguen, com a mínim, trenta anys més.

(Crònica publicada a Vilaweb, el 30 de juny de 2016)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura, Projectes i maldecaps per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent