Obsolescències programades

Hi ha periòdics digitals -o periòdics en paper que també incorporen versió digital, no es posen tecles, caríssims lectors- que indiquen el temps aproximat de lectura dels articles. Tres minuts. Cinc minuts. Dos minuts. Mai no incorporen, però, el temps que ha costat d’escriure; això és un altre tema. O no, però l’aparte momentàniament. Com seria la nostra vida si ens digueren, abans d’iniciar un projecte, ja siga en forma de relació -amorosa o amical, que, al capdavall, és tot qüestió de matisos-, en forma d’estudis, en forma de treball, quant de temps durarà? Deixe de banda les hipoteques, perquè els bancs tenen per costum avisar-nos -molt amablement, això sí, gairebé com si ens acaronaren la gepa- dels mesos i dels diners que ens lliguen a ells, i les conseqüències que comportarà no fer cas dels terminis.

El focus, doncs: com actuaríem sabent, abans de començar, quan acabarem una relació, uns estudis, un treball? Ep, mireu, si empreneu hui un viatge junts, aquest finalitzarà l’11 d’octubre de 2025. Bon dia. Sí, escolte: si es matricula hui, 18 d’octubre, als estudis d’Humanitats, el grau acabarà, exactament, havent entregat el TFG i tot, i comptant que no anirà a curs per any perquè ho compaginarà amb treball(s), el 8 de setembre de 2026. Hola. Ens agradaria que formara part de la nostra empresa editorial; el contracte, tot i que indefinit, expirarà el 10 de gener de 2023 perquè, per desgràcia, farem fallida. Amb aquestes informacions, ens llançaríem a l’aventura? Potser, sí; potser, no. De segur, però, que ens faria tocar de (més) peus a terra. No és la incertesa, en alguns aspectes, un factor positiu? El dubte d’esbrinar si d’ací unes hores serà l’últim moment d’un bes, o si demà serà l’última convocatòria d’un examen, o si d’ací tres setmanes i cinc dies una nova màquina ens substituirà en el nostre lloc. El cas, però, és que el mateix podria dir-se de la vida: «Al punt que hom naix, comença de morir». D’acord, senyor March. Però quan deixarem de viure, en el sentit extremadament materialista? Tot té una obsolescència programada, i nosaltres, els humans, més que res ni ningú. No som déus, i la Bíblia pot dir missa.

Comptat i debatut, i reprenc allò que havia aparcat al principi, la valoració dels fets tindrà un signe o un altre segons haja costat d’aplegar just al moment previ de l’inici del camí. Si ens digueren que un article que requereix de la nostra atenció cinc minuts ha estat preparat durant dos dies… Si ens xiuxiuejaren que una relació que es mantindrà ferma durant set anys, un mes i huit dies ha tingut una preparació de dihuit i de vint-i-set anys… Si ens feren un escoltet que la carrera que hipotèticament reclamarà una mica menys de sis anys ha comportat un determinat estalvi econòmic durant els últims deu anys… Si ens enviaren un fax amb les indicacions de tots els treballs que ha calgut sofrir per a estar només dos anys, una setmana i cinc dies en la companyia que anhelàvem… Com ho acararíem tot? No tenim poders endevinatoris, i encara sort, a pesar que en alguns moments vulguem capir-ho tot i respirar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *