Presentació del Llibre de Festes 2019

La nit d’un divendres de juliol de 2019, vam presentar el Llibre de Festes 2019. Va ser el final d’una etapa de quatre anys en què havíem intentat aportar el nostre granet d’arena a una tradició llibresca que ja dura dècades. Ara, davant la situació que ens toca viure i sense poder celebrar les Festes de Moros i Cristians -ni Sant Miquel, que seria aquesta nit-, us deixe el text d’aquella presentació que, alhora, fou l’editorial de l’esmentada publicació.


Defender la alegría como una trinchera, 

defenderla del escándalo y la rutina,

de la miseria y los miserables,

de las ausencias transitorias

y las definitivas.

(Mario Benedetti)

Fem cas al poeta uruguaià: defensem l’alegria, i defensem-la com un principi, com una bandera, com un destí, com una certesa, com un dret. Tenim dret a l’alegria; la forma més magnànima i digna de subversió. Sense tristeses ni decadències, la millor resposta és el somriure. La frase, escrita d’aquesta manera, podria confondre’s amb aquelles sentències impreses en tasses o agendes. Fugim de tota aquesta paraliteratura de màrqueting que pretén emmascarar una falsa autoajuda. L’alegria no és això.

Defensem l’alegria compartida, fruit d’una confidència, d’una abraçada, d’un acudit o d’un bes, que ens altera la monòtona quotidianitat. Defensem l’alegria de la particularitat de les xicotetes coses, de l’extraordinarietat dels menuts detalls, com el paisatge derivat dels últims minuts del sol, com el plugim que genera l’olor de terra mullada. Defensem l’alegria de perseguir els anhels i les il·lusions, les utopies pròpies que ens permeten avançar a mesura que s’allunyen. Defensem l’alegria de l’estudiant i de l’aturat, de la fornera i de la cambrera, del botiguer i de la mestra, de l’obrer i de la dependenta, de l’infant i de la jubilada. Defensem l’alegria de la jove que vol tornar a casa sola i tranquil·la, lliure de perills intimidatoris i amb poder de decisió. Defensem l’alegria de la protesta, de l’opinió discordant, de pertànyer a qualsevol minoria al marge de les tendències. Defensem l’alegria d’un gotet de vi a la fresca una nit d’estiu, de les hores asseguts a la vorera del carrer. Defensem l’alegria d’obrir un llibre de festes com aquest i trobar-nos-hi.

Un any més, hem mamprés l’aventura –perquè, creguen-me, això té totes les característiques pròpies d’una aventura– de coordinar el Llibre de Festes de l’Olleria. En aquesta quarta edició que dirigim, tanquem un cicle. Al llarg d’aquests anys, hem parlat del valor de la tradició, de l’amor a la pàtria reencarnada en l’Olleria, de la importància de recuperar els carrers; en el comiat, doncs, defensem l’alegria. I tot mentre hem tractat d’establir determinades seccions, de consolidar-les i de contribuir a pujar el nivell, la qualitat i la temàtica de les diferents col·laboracions.

Per això, entre les col·laboracions literàries –una escriptura de circumstàncies, al capdavall– trobaran una varietat de textos que donen color a la nostra història local. D’una banda, hi ha aquells escrits que fan surar en la memòria col·lectiva certs episodis de la vida olleriana, com les anècdotes del tio Conill, les partides dels Tres Sets o els inicis de les capitanies. D’una altra, tenim aquells articles que reivindiquen determinades figures (hi ha la tercera part dels pasdobles del músic Don Dionisio) o d’espais emblemàtics (la Casa Santonja), a més d’una explicació sobre els capítols de la visita al poble.

Igualment, en la secció Som poble hem seguit la línia de focalitzar l’atenció en la gent que treballa o viu les Festes des d’una altra perspectiva. En aquesta ocasió, hem conversat amb les cinc famílies que donen suport als actuals càrrecs festers: la de les reines Infantil i Major, les dels dos ambaixadors i les dels dos capitans. Nayara i Rocío, Joane i Enrique, i Edu i Víctor ens faran gaudir de l’espectacle, sens dubte, però que els flaixos no amaguen la magna tasca que han portat a terme els pares i mares, els fills i filles, els germans i germanes o els companys i companyes. Per qüestions de disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, només hem pogut interrogar els familiars més directes, però estem segurs que al darrere tenen un exèrcit fent-los costat.

D’altra banda, com en les edicions anteriors, els càrrecs del 2018 han tornat a tenir un espai en la secció Uns se’n van, altres hi venen. Marc, Gabriela, Jose, Herminio, Carles i Jorge ens han obert les portes als sentiments i les emocions que van viure en els diferents actes que van protagonitzar, així com els preparatoris d’una capitania o la posterior assimilació. A la secció només en disposaran d’un tast; per gaudir de les entrevistes completes, hi hauran d’accedir a través dels codis QR que trobaran al paper.

Arribem, ara, al torn dels agraïments. Tot i ser un servidor el que signa com a coordinador del Llibre de Festes, és remarcable la feina de tots els que ens han acompanyat en aquest viatge, angoixós però gratificant, de telefonades, whatsapps, correus, modificacions i correccions. Com que citar noms propis concrets té el perill de deixar- ne alguns pel camí, parlarem en plural i ens referirem als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, com no podia ser d’una altra manera, a l’anterior regidor de Festes i batle –i amic–, Julià Engo, que va seguir apostant per nosaltres perquè confeccionarem i culminarem aquest projecte iniciat el 2016. També a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els treballadors del qual ens han facilitat –fins i tot, quan ens féiem pesats– sempre tot el que els hem demanat.

Menció a part, i amb el benentés que ho comprendran, mereixen Vicent Albiñana i Manolo Mompó, que han actuat com a intermediaris i ens han guardat tot el material que rebien. També per a Víctor Albiñana, a qui hem privat de més d’un dinar en la tranquil·litat de la llar perquè ens assessorara amb les imatges i les fotografies que conformen les portades de les seccions. I, evidentment, a Miguel Ángel Martínez, que ens ha salvat de caure en unes quantes situacions. Finalment, voldríem tenir les últimes paraules pels ànims i l’amor incondicionals dels pares, Pepi i José, que ens han estat encoratjant, sense defallir, en tot moment. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Han passat quatre anys, doncs, en què hem intentat –dins de les limitacions imposades pel format i per les condicions de publicació– implantar-hi una marca pròpia i consolidar-la, sempre amb els orígens en ment. Als calaixos queden idees que, per determinades raons, no han pogut ser posades en pràctica; potser, en un futur, prenen forma. O potser no, perquè els temps canvien, les idees es regeneren, i etcètera. En qualsevol cas, aquest llibre és producte, també, dels seus suggeriments, de les seues aportacions, de les seues quimeres; nosaltres només hem intentat posar en solfa –sempre a través del filtre de la subjectivitat– el material que hem rebut. Som conscients que tal volta no haja acabat d’agradar a tot el món –tants caps, tants barrets–, com també lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada, d’alguna informació o d’alguna imatge. No hi busquen sentits obscurs; la causa serà, indubtablement –i no, per això, menys excusable, ho sabem–, l’oblit.

Finalitzem una etapa: una etapa que ens ha permés esbrinar el treball i l’esforç d’associacions i de col·lectius; una etapa que ens ha possibilitat conéixer part de la història del poble; una etapa que ens ha fet descobrir la bona gent; una etapa en què hem estat feliços coordinant aquestes planes. Defensem l’alegria dels finals, siguen amb èxit o amb fracàs, perquè són el pas previ d’un nou inici. I, a partir de hui, per a sempre, defensem l’alegria d’experimentar en la nostra pell les millors festes del món.