El refugi (V)

Les cròniques oficials no ho van apuntar enlloc, però diries que allò va començar tal dia com hui, l’endemà d’un 30 de març. Aquella nit, sense acabar d’entendre com ni per què, un cristall aïllat va esclatar, una fruita isolada es va podrir, una margarida marginal es va desfullar. No n’éreu, però, conscients. I encara dura, ara. I dura, per exemple, mentre et proposen transportar un sofà d’un indret a un altre: l’operació sembla fàcil, però calen més de dos braços per a moure’l i que no impacte contra cap altre moble. Que conste, tot siga dit, que tu no en tenies cap queixa, del lloc on era, però no saps dir que no, i tot això i allò. I, al capdavall, tu també t’hi asseuràs, no ho oblides. De seguida, doncs, distribuïu on us situareu cadascú, i a la de tres, un, dos, tres, ja el teniu en alt. Pesa: el maleït sofà pesa molt. Però, res, a poc a poc hi arribareu. Compte ací, compte allà; ei, compte amb la tele, no us la carregueu, vas cridant-los des de la part que atorga una visió més panoràmica. I funcioneu com el mecanisme d’un rellotge: això rutlla, tu. De sobte, tanmateix, no saps si és perquè el procés us està requerint més temps del que créieu o què, el sofà ha guanyat una mica de pes. No hi dones importància; no pot faltar molt de tros. Seguiu amb les indicacions mútues, però comences a notar rostres cansats o, pitjor, indiferents. Va, va, va, que ja som a prop! I sembla que fa efecte: el sofà flota de nou. Però, al cap d’uns minuts, torna a augmentar uns quants quilets. Per què? Algú es torca la suor, i creus que l’increment de pes ha estat conseqüència del fet momentani de deixar de sostenir-lo. Ep, compte amb el gos!, va, hosti, que queda no res. El sofà torna a volar com una ploma, però no durant gaires segons: ara pesa com si hi haguera algú assegut al damunt. No obstant això, no és moment de defallir, t’etzibes a tu mateix. L’excessiva i urgent picor d’un turmell provoca que en soltes una mà per a rascar-te, i acaba passant allò que intuïes que acabaria passant: la gravetat guanya i el sofà destrueix la tauleta de vidre, el gerro de vidre, les flors de vidre, els llibres de vidre, les fotos de vidre, les revistes de vidre, tot fet miquetes, i forada el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis… De manera inconscient, busques les cares dels altres, mig per insultar-los per la seua deixadesa, mig per no saber què es fa quan un sofà forada el terra, i cau al pis de sota, i etcètera. Però allí, com sempre, no hi ha ningú. Llavors, per a sorpresa teua, et sents menys alterat del que creies, t’ajups i toques amb el cul el poc espai de terra que queda a la vora del forat, les cames penjant, la mirada al front, que ja no saps si és una paret o un horitzó on es cofonen el cel i la mar o una serralada amb tot de vegetació, i lamentes que no t’agrade fumar, perquè, amb una cigarreta i en aquella posa, passaries per un personatge d’una comèdia negra o de l’absurd. I tot això, és clar, i per situar el lector en les coordenades temporals, l’endemà d’un 30 de març -o d’un 7 de gener, o d’un 22 de desembre, o d’un 12 d’abril- que tampoc no eixirà en cap crònica oficial, però que comptarà amb més d’un cristall aïllat esclatat, més d’una fruita isolada podrida, més d’una margarida marginal desfullada.