L’altra galta

Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra (Mt, 5, 39). Som responsables dels nostres actes, però també som responsables dels actes que permetem per part dels altres. Justament per això: per permetre’ls. No podem evitar que hom obre com obra, malgrat els avisos, malgrat els aclariments i malgrat les cent trenta-dues xarrades que, en principi, donaven un tema per tancat i per solucionat. No podem evitar-ho, deia, però sí que podem elegir si ho acceptem o no. I si ho acceptem, si entrem en les regles d’aquest joc alié, només ens queda aguantar-nos i resignar-nos quan, inevitablement, com apuntava adés, hom obre com obra. L’altre dia escrivies que eres un somiatruites; hui escrius que, de la mateixa manera, eres un malpensat i un desconfiat. Per aquest motiu, no té mèrit si, de huitanta coses de què desconfies, tres t’acaben donant la raó; és estadística. El cas és que allò de pensa malament i -la majoria de vegades- ho encertaràs, se sol complir. Estadística? Tant se val; el problema és seguir permetent i acceptant, perquè, tot i que hom obre com obra, no hi ha cap mala intenció darrere; perquè, tot i que hom obre com obra, la condició humana tal; perquè, tot i que, etcètera. I, continuant amb l’estadística, amb la matemàtica, comences a comprovar que la bossa que alberga la gran paciència que t’has descobert té una minúscula escletxa que provoca un lleuger desinflament a mesura que, a l’altre costat, la decepció s’hi va introduint amb un degoteig imparable. Amb el respectiu retorn de fantasmes. Amb la respectiva reproducció d’inseguretats. Però, com apuntaves a l’inici, això és responsabilitat teua i només teua. Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra (Lc, 6, 29). I després no et queixes si les galtades fan mal, pesat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *