De quan fórem estrelles i coets (Ja disponible!)
Dijous 19 de desembre va tenir lloc, al Paranimf de la Nau de la Universitat de València, el lliurament dels premis de la 16a edició dels Premis Universitat de València d’Escriptura de Creació, edició en què he tingut la sort de guanyar, amb el relat “De quan fórem estrelles i coets“, la modalitat de narrativa en valencià. Abans, però, encara em van fer un parell de preguntes per a la web de la UV Notícies. Ja en l’acte, se’ns va entregar, als finalistes i als guanyadors, una bossa amb exemplars de la nostra obra –obreta, amb minúscules– editada per Edicions 96, i vam disposar d’uns cinc minuts per a parlar o llegir-ne algun fragment. I això és el que vaig comentar…
Bona vesprada a totes i tots!
Abans de llegir el fragment que he seleccionat, voldria detenir-me un moment en els agraïments. En primer lloc, voldria agrair al Servei d’Informació i de Dinamització de la Universitat de València –i, per extensió, a la Universitat de València– que seguisquen promovent aquests premis any rere any. Igualment, voldria donar les gràcies als membres del jurat, Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran García-Oliver, tres ídols i referents que eleven la categoria del premi. També a Edicions 96 per l’edició d’aquest relat-dietari, per la cura i la paciència que han tingut. I, per acabar, encara voldria expressar unes paraules per a la meua família: per als meus pares, Pepi i José, que continuen sent les autèntiques estrelles i coets que em guien, i per a Aitana, la millor companya de viatge. Moltes gràcies!
Com que la majoria ja en teniu un exemplar, del conte, si voleu seguir el fragment que he triat, el trobareu a la pàgina 29. Aquesta entrada, la vaig escriure el 26 de desembre de 2018, i porta per títol un vers en anglés que es podria traduir per “He passat només per mostrar-te que estaves equivocada, que no tenies raó” –no el llegiré en anglés perquè Aitana no se’m burle–, un vers de la cançó “The funeral”, del grup Band of Horses. Diu:
I’m coming up only to show you’re wrong… (26 de desembre de 2018)
No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar –més– atenció a les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has après un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història –o unes històries– al darrere que ens ha portat a ser com som; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.
Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entès que el món no n’era l’enemic –o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses quotidianes. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure aquell xou còmic amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. […] Un vi amb sopar, ja siga una torrada, un xinès o una tapa, o una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, quan ja comença a clarejar i l’última cosa que importa és el fred, que et recorda –de nou– que les jaquetes existeixen. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un GPS que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. […] Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.
Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: «Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi». Bé, o un de semblant, però tant se val. Si tu fores el periodista, alterant una mica la frase, podries escriure: «Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si soc capaç de mantenir-la-hi». Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral –perquè la vida és la que és i és com és, i, ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera–, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula, la paraula: gràcies.