La bilis negra

A molts joves -jo encara m’hi incloc, compte!-, ens envaeix una nostàlgia intermitent, una melaconlia que espera un mínim gest, una mínima olor, una mínima melodia per florir-hi. La indústria del cinema i dels videojocs ho han sabut explotar: noves versions de pel·lícules que marcaren les nostres generacions, com El Rei Lleó o Aladdin, o els Pokémon constants i continus i les noves aventures de Mario Bros, etcètera, en són una prova. En realitat, és una manera de fer-nos tornar al refugi de la llar, a la nostra infantesa, quan l’única preocupació era rebobinar el film per tornar-lo al videoclub o guardar-lo a la prestatgeria, o superar el monstre final, o triar entre Squirtle, Charmander o Bulbasaur. Les vesprades d’estiu eren monòtones: esperàvem el moment d’eixir de casa per patir calor, però sempre hi tornàvem, i hi dormíem. I teníem la certesa que, malgrat que hi haguera nous reptes, tal dia acabarien festes del poble i a la setmana següent tots ens tornaríem a trobar a l’escola, o, ja més majorets, a l’institut.

Sovint pense que aquesta és la clau d’aquesta nostra -repetisc que m’incloc encara en el grup dels joves!- nostàlgia intermitent: la incertesa i el dubte del demà. En entrar en la vida laboral -la vida adulta-, les pautes diàries van ser unes altres, sense opcions de fer plans a llarg termini. En el curs que començarem, per exemple, encara sé on seré, però, i l’altre? I també en altres àmbits, com el personal. Si gireu la mirada enrere, comprovareu que no estan els mateixos de fa un any; la majoria hi ha romàs, sí, però quants en quedaran l’any que ve? N’hi haurem sumat, de segur, però la nostàlgia mira el passat, no el futur. I és aquesta la por; més encara, després d’haver viscut unes setmanes com les darreres, seguts en muntanyes russes gairebé permanents. Per això, necessitem, de tant en tant, tornar als orígens, sentir-nos com a casa, sentir-nos casa.

Tot aquest fenomen, però, no està renyit en el fet de saber afrontar els nous camins, les noves vies que s’obriran a mesura que se’n tanquen d’altres, mirar el pròxim dia, la pròxima setmana o el pròxim mes a la cara i saber que ens els menjarem. Com sempre ha passat. Com sempre hauria de passar. Però, com sempre també, amb aquesta buidor d’estòmac que queda quan ha passat agost i comença setembre. Època de deixar enrere les hores lentes i reposades, de tornar a repicar teclats, d’endreçar burocràcies, d’abusar dels cafés i de ser engolits per l’estrés; època també de comiats, de distàncies, d’enyors, i de planificar els nous encontres. Una època de bilis negra que cal saber tenir a ratlla perquè no ho enfosquisca tot i quedem ancorats en un moment i un espai cada segon més pretèrits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *