L’enigma dels dos guàrdies (La flânerie, II)

L’enigma és el següent: hi ha dues portes –una per a seguir vivint i l’altra que et condueix a la mort– custodiades per dos guàrdies. Tot i que tu no saps qui és qui, un dels guàrdies sempre diu la veritat i l’altre sempre menteix. Només pots realitzar una única pregunta a un dels dos vigilants, al que tu vulgues, per tal d’obtenir la informació que necessites: seguir caminant, seguir vivint. Llavors: quina és la pregunta? La lògica diu que la resposta ha de contenir la postura dels dos, que la qüestió ha d’incloure la veu del que sempre diu la veritat i la del que sempre menteix. Com, doncs, es pot saber?

Penses la resposta en una vesprada grisa pels carrers de Clichy. Plourà o no plourà? Tant se val; aquell menja un kebab mentre creua el pas de zebra. T’has fixat que la gent sempre va menjant pel carrer?, et preguntarà dos dies després Vicent, però no vols avançar-te en el temps, car tu encara estàs en dijous. L’home que mossega el kebab s’atura quan ja ha creuat el carrer i es torca la salsa que li ha quedat a la comissura. Sembla que havia quedat en aquell indret amb una dona que porta un fulard fúcsia. No s’han fet cap bes, cosa que indica que: a) feia una estona que ja estaven junts i només s’havien separat durant un moment; b) són amics o companys que es veuen assíduament; c) són germans i simplement s’acompanyen a algun lloc. Què més dona? Segueixen el camí contrari al que portes tu. Camí, camins. Quina és la pregunta que caldria realitzar a un dels dos guàrdies? En quina situació de la vida real es podria aplicar aquest enigma, per veure si així sembla més fàcil? Diàriament has d’elegir, has de triar, seleccionar camins i portes, i deixar-ne enrere d’altres. La sort, o la desgràcia, és que davant no hi ha cap guàrdia que et faça preguntar-te quina porta caldria obrir, i per això optes per tirar al dret. Amb tots els ets i els uts. De vegades, això no obstant, no eres tu qui elegeixes; són les circumstàncies les que et guien, i van quedant camins per explorar que et desperten aquell i si. Però res. Quan arribes al que sembla el final de l’avinguda, decideixes fer una foto al monument que hi ha: una dona sotenint una estrella, o un conjunt d’ics, o no saps ben bé què, però amb moltes puntes.

T’imagines una de les guàrdies de l’enigma, la qual, per la joia que representa, exultant, mostrant a l’espectador l’objecte-no-identificat, podria ser la que conta la veritat. O potser no, potser és tot un parany perquè cregues que és la que et diu la veritat i després… La mentida sap disfressar-se. De tornada, et trobes de nou amb la xica amb el fulard fúcsia, que encén un cigarret, fa una primera pipada i solta el fum mentre es rasca la cella. El devorador de kebabs, no l’has vist. Si foren ells els guàrdies, qui seria el que conta veritats i qui el que conta mentides? L’alegria del color del mocador és un punt; la tranquil·litat d’anar menjant pel carrer, també; són elements, gestos que transmeten confiança. La deixes enrere definitivament, sabent que, amb total probabilitat, no tornaràs a veure ni el fulard, ni el kebab, ni res. O tal vegada els veus amb un altre rostre, en algun altre carrer parisenc –encara que, sent puristes, Clichy no és París-París, i etcètera. Arriba un punt que totes les cares es barregen, i són xicotets detalls els que n’eviten l’homogeneïtat absoluta. Però quantes persones menjaran un kebat un dijous de vesprada en qualsevol ciutat del món? I quantes persones portaran un fulard fúcsia cada dia, a més, si fa vent? Què ens salva de l’anonimat? La veritat momentània? La mentida inicial? Qui ens diu que un fet vertader siga positiu? Què ens aporta tenir raó?

Davant del reixat que dona accés al carrer privat on tens la casa, has de posar un codi a partir de les huit de la vesprada. Hi falten set minuts, però tens gust de provar la tecnologia i esperes. Quina porta? Quina pregunta? Quin guàrdia? Al capdavall, no acabaràs fent el contrari del que la lògica indique? I la cagaràs, segurament, hehehe, quin tip de riure. Cau la primera gota. Doncs sí, al final s’ha posat a ploure, just quan passa un minut de les huit. Poses el codi de pressa i, després de girar la clau del pany de fora i del de dins, entres i, per a donar-li un toc més francés a l’escena, obris el cofre dels tòpics i busques una cançó de Yann Tiersen de la banda sonora d’Amélie.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *