Conserva aquesta nit; demà me n’hauré anat

La carretera era llarga i sinuosa, així que la prudència i la paciència van omplir l’interior del vehicle. Convenia anar amb compte, ja que, tot i que feia anys que no hi passava, recordava que la conducció durant aquell tros no era fàcil. Havent deixat enrere les ziga-zagues, es va relaxar: era línia recta, i podia respirar amb calma. De manera gairebé inconscient, engegà la música: aquella cançó, definitivament, convidava a conduir. Començà a taral·larejar-la, perquè el seu anglés s’havia quedat en algun curs d’estiu pretèrit. Xiulava, movia el cap seguint el ritme i, fins i tot, s’atreví amb la tornada: “Save tonight and fight the break of dawn. / Come tomorrow – tomorrow I’ll be gone”. Provava d’impostar-ne l’accent, però no se’n sortia; tant se val, viatjava sol i ningú se’n podria burlar. Li vingué al cap el dia que la descobrí, molts anys enrere; és curiós com les cançons, malgrat que arrastren significats, en poden prendre de nous quan les tornem a escoltar, va pensar. I també es va anotar en algun raconet de la ment que, el dia que poguera, hi escriuria al bloc, sobre la història personal adjunta a certes cançons, una història personal que, per sort o per desgràcia, se’n pot desancorar i pot evolucionar. S’hi sentia segur, amb el volant a les mans, i oblidà completament que aquella recta estava a punt d’entrar en noves esses, zetes o ce trencades. Per això, uns instants abans, i quan semblava que tot s’embalaria, decidí embragar, apretà el fre i reduí alguna marxa que havia posat potser una mica precipitadament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *