Tot caminant per la Via dei Fori Imperiali

En un dels miradors que hi ha entre el Foro di Cesare i el Tempio di Venere Genitrice, et treus la jaqueta, et recolzes sobre la barana, alces la cama esquerra, acluques mínimament els ulls i somrius, insinuant. Domines l’espai escènic; et sents, justament, i davant les runes antigues, l’emperadriu. Si fora un dels presentadors dels reality shows i tu fores l’inici d’un joguet trencat, et diria que la càmera t’estima, que la càmera t’adora, que. Però espere que no acabes en cap plató televisiu; no tindries per què acabar així, és clar, això només és un comentari del narrador.

L’home disfressat de papa Joan Pau II no ha pogut evitar girar-se per veure’t; l’home disfressat de monge budista flotant ha fet el mateix mentre li deia a una altra xica que no el gravara. Fins i tot la rata que corria com si fugira d’un gat inexistent s’ha detingut. La verdor dels teus ulls ens n’ha fet captius; em fa vergonya mirar-te tan fixament, perquè podria provocar equívocs difícils d’explicar en una llengua que no conec. Però si jo fora l’aparell fotogràfic, també t’estimaria, també t’adoraria, també; no ho sóc i, per tant, ni t’estime, ni t’adore, ni, però ja ens entenem.

Ara et poses un capell de llana amb una bola a la punta -el toc prenadalenc- i situes els dos colzes a la barana, i, de nou, l’objectiu et capta. En arribar a l’hotel, el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí, el fotògraf-personal-que-has-contractat, qui siga, t’ensenyarà les fotografies i triaràs les que més t’agraden. Potser, la tercera seria bona per a Instagram, i aquella del capell, com a missatge de felicitació per al 25 de desembre. Però, per a això, encara queden uns quants indrets a visitar i un parell de bateries que canviar.

Nosaltres reprenem el camí, i ens aturem, més endavant, per llegir una inscripció en llatí. Ens avanceu i sant tornem-hi amb el ritual; ara, a més, sembla que tu faces de fotògrafa i el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí, el fotògraf-personal-que-has-contractat, qui siga, de model. Reduirem, doncs, les etiquetes: el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí. Però, aquesta vegada, ja no ens pararem més fins que arribem al Panteó d’Agripa, i quedareu (com nosaltres, si algú ens ha tingut en compte en algun moment) en l’oblit, com unes persones més que pul·lulen per la Via dei Fori Imperiali; com uns figurants més d’aquest teatre que interpretem entre tots; com unes formes més que, tot i confondre’s en el paisatge, si no hi haguéreu aparegut, ningú no us trobaria a faltar; com.

Aquests dos -la model d’ulls verds que esperem que mai no esdevinga joguet trencat i el seu amic, el seu company, la seua parella, el seu germà, el seu cosí- podríem haver estat tu i jo. Però, afortunadament, ni tu existeixes, ni jo sóc jo -i hauria de posar-li les cometes a un dels dos “jo”, però no sabria dir a quin-, i mai no ens trobarem, malgrat que tots els camins hi porten, a Roma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *