Des d’un trampolí

La por a les altures no li impedeix iniciar el viatge per l’escala: primer, el peu dret mentre s’agafa amb la mà esquerra; després, el peu esquerre mentre se subjecta amb la mà dreta. No mires enrere, no mires enrere, no mires enrere, es repeteix. Rellisca, i gairebé impacta la barbeta contra el pal que acaba de superar, però aconsegueix mantenir l’equilibri i s’atura. Pren aire, l’expulsa, fins que, calmat, segueix escalant. Ja hi veu la taula de fusta, i, temptat de girar la vista cap al sòl, comença a moure el cap cap avall. Una pancarta d’entre el públic, però, li recorda l’oració: no mires enrere, no mires enrere, no mires enrere. I abandona el moviment descendent de la testa per seguir cap amunt. El vertigen, els suors, el canguelo, li apareixen, però, una vegada ha ascendit tant, no seria una pèrdua de temps, una idiotada, baixar? Damunt del trampolí, formant una passarel·la, l’esperen cares conegudes que l’han acompanyat durant els darrers mesos: cares pretèrites i cares actuals; cares que coneix des que té ús de raó i cares que se li han presentat recentment però que li provoquen la lleugera impressió que sempre hi han estat. El miren, els mira; mira, ara sí, el que hi ha baix: l’aigua, calmada, el reclama. S’acosta, tentinejant, a la vora del trampolí; des de darrere, les cares assenteixen, somriuen, apreten els punys a mode d’ànim. Però el més espectacular de tot, la part extraordinària que el públic no espera, s’esdevé tot seguit: cada cara coneguda fa un gir de cent huitanta graus i també se situa a la vora del tros de fusta. El nostre protagonista entén el que acaba de passar, i gira sobre si mateix. Una veu de les cares exclama un a la de tres. Un. Comencen a botar. Dos. Segueixen botant. Tres. L’últim bot, el realitzen amb més força per tal d’agafar impuls i… esplas! La piscina s’ompli de bromera i, uns segons després, tots trauen el cap a la superfície. Tots, excepte el nostre protagonista. On és? Observen per sota l’aigua, però ni rastre. On s’ha clavat? Ha saltat amb la resta, no? Sí, és clar!, diu una de les cares. Però allí ja no hi ha públic, ni hi ha aigua, ni hi ha cap escala, ni, per descomptat, hi ha cap trampolí. Els hi ha hagut en algun moment? El vent, que és l’únic personatge que el narrador ha deixat en aquesta esbojarrada entrada, ha dibuixat el que sembla una “G”, una “R”, una “À”… (Sí, amb l’accent i tot, que ja se sap que el vent és molt ortogràficament correcte.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *