Un combat de boxa qualsevol

En pujar al ring, el boxejador ja sap que acabarà tirant la tovallola. Però és l’emoció del combat, el que l’hi ha fet pujar. Per a no dir mentides, quan s’ha situat al costat del quadrilàter que li pertocava, se sentia Muhammad Ali, Sugar Ray o Julio César Chávez. S’ha imaginat el púgil més fort de l’univers, capaç de derrotar els tres noms que acabem d’esmentar. Ara, davant l’adversari, però, s’ha empetitit; no té ni la tàctica ni la tècnica adequades per, ja no véncer per K.O., sinó ni tan sols aguantar-li les deu o dotze rondes. Potser, al capdavall, només n’és un espàrring amb ínfules d’estrella. Potser no; ho és. I, en aquest moment, es pregunta per què collons va acceptar el combat: per veure-li la cara al rival?, per l’adrenalina del moment?, per la dificultat de l’esdeveniment?, per comprovar que era possible guanyar? Mira el públic; un sector reduït coreja càntics d’ànim: “Vinga, À.! Tu pots!”; “Tot és qüestió del primer colp; noqueja’l!”; “Elimina el teu rival!”. I, entre totes les cares, hi ha la de Jean-Luc Godard. S’hi fixa, el nostre lluitador, en el seu rostre, ocult sota unes ulleres de sol. Els darrers mesos -molt preparatoris- n’han conversat i n’han tractat l’aspecte psicològic; segons el francés, no es tracta de ser més fort o més dèbil, si no d’estar convençut de fer-ho, de véncer el contrincant. Ja, però i si no guanye?, crec que li va dir l’À. Un combat és un combat, no et preocupes, tant se val, sentencia el director.

En pujar al ring, l’À. -humanitzem-lo-, ja sap que acabarà tirant la tovallola. Absent com estava en les seues cabòries, torna a buscar entre els espectadors Godard, que ja no hi és, i en pren la decisió. No entén per què és allí, davant de tots, i no espera ni que sone la campana: sense pensar en l’entrenador, agafa la tovallola i lamentant-se -ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc-, es disposa a llançar-la. L’agafa, fa un moviment d’arrere a avant i el temps s’atura: el rival fa cara d’o; l’àrbitre fa cara d’o; el públic fa cara d’o; l’entrenador, mentre es tira les mans al cap, fa cara d’o. La tela toca terra; el gran boxador que havia de ser, el gran pugilista que els havia de derrotar a tots, acaba d’abandonar. I tot són flaixos, i més flaixos, i més flaixos. Els telenotícies vint-i-quatre hores faran que el món sencer sàpia que existeix, i ensenyaran com es llevarà els guants i li estrenyerà la mà, al rival, a mode d’enhorabona, o d’ho sent, o de què podem saber nosaltres si no estem en la seua ment.

En pujar al ring, l’À. ja sabia que acabaria tirant la tovallola. Mentre s’unta una torrada amb melmelada, llig la premsa: moltes portades mostraran la cara d’o de tots i l’inici de somriure resignat en la seua cara en el moment de llançar el drap. Hi pegarà el primer mos, i anirà menjant-se, a poc a poc, el tros de pa. Sospirarà profundament, però això no li impedirà d’assaborir el café. Pensarà que, com que la boxa no és el seu fort, potser es podria disfressar de gos a les festes infantils, no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *