Sobre cels i jardins

Quan arribem davant del riu, encara tenim un reglot de cervesa a la gola. Hi hem arribat ben aviat i, després de passejar i mirar l’hora diverses vegades, hem decidit seure en una terrassa d’un bar regentat per un xinés amb ulls embriacs i la que suposem que n’és la filla. Però el primer tro d’avís, que ens ha agafat parlant de futbol, ens esperita cap a la multitud. Una vegada barrejats entre la gentada, iniciem una conversa sobre banalitats, però és interrompuda pel segon tro. “Ya va, ya va”, sentim que algú li comenta a la persona del costat. Encara no; queda el tercer, i seguim a la nostra. Banalitats, absurditats. No entenem els castells de focs artificials; confesse, en un moment d’intimitat pública, que m’agradaria valorar com toca el temps que els pirotècnics dediquen a preparar per pintar el negre llenç celestial. No obstant això, no me’n surt; què hi farem, no ho podem saber tot, que deia aquell personatge, no? I el tercer tro en marca l’inici.

“Absurdament el cel s’omplia de jardins”. El vers estellesià no para de ressonar en el cap; és curiós com un vers aïllat, que en un moment determinat fixes involuntàriament, t’acompanya a través dels anys. Però té raó: el cel, sense demanar-ho -en realitat, sense cap finalitat profunda-, va omplint-se de jardins. La majoria del voltant trau el mòbil per instagramejar (ja no s’immortalitza) el moment, però nosaltres continuem amb la mirada posada en els cors i les palmeres que lluiten per destacar en l’obscuritat. Durant un brevíssim instant de silenci, la multitud comença a aplaudir, però s’atura: el castell no ha acabat, i els jardins segueixen envaint l’espai aeri. Sé -o ho intuïsc- com ha de finalitzar, però no ho vull desvetlar; de totes maneres, no puc evitar comentar en veu baixa que no, que encara queda una mica. I se segueixen les formes, les siluetes, els pam-pam-pam-pam-puuum. I en un moment determinat, gire el cap i veig com es tapa les orelles; somric, i mire de nou el xou de colors. Una segona pausa i un segon indici d’aplaudiment com a agraïment, però el pirotècnic continua llançant i llançant projectils. El ritual es repeteix: tornen a aparéixer-hi mòbils. I ja s’acosta el final apoteòsic: molt de soroll, molta pólvora i una enorme senyera (amb blau, faltaria més, ai!, i etcètera) sobrevola el cap d’alguns espectadors. Amb els dits a les orelles encara, sospira i, amb un somriure, s’alegra que haja acabat, que no pot aguantar les mascletades i tant de rebombori. Girem cua i, tot i que vaja contra els nostres principis, ens deixem arrossegar per la massa.

La nit acabarà entre tècniques de jocs en equip i d’anècdotes musicofalleres, mentre passegem pels carrers d’una València que estic descobrint, i Estellés -que ja ha esdevingut tòpic sempre que es parla de la ciutat- em repetirà que absurdament el cel s’omplia de jardins, absurdament el cel s’omplia de jardins, absurdament el cel s’omplia de jardins. I ja de camí cap a casa, pensaré que ja he vist com absurdament el cel s’ha omplert de jardins, però, sobretot, que malgrat que la vida també puga comportar una certa absurditat, els cels, els jardins i un passeig nocturn sempre la poden omplir d’un cert sentit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *