L’esketamina
Et criden: “M., baixa!”. Però no els escoltes, absorta com estàs davant d’un article que intenta demostrar els possibles beneficis de l’esketamina. Els que t’han acompanyat aquesta setmana saben la poca il·lusió que et generava passar part d’aquest dissabte entre estudis i anàlisis farmacològics mentre els teus companys gaudeixen de la natura i de l’aire lliure i del sol i de les converses sobre l’inici de curs i el final d’un estiu que ha estat ben carregat d’anècdotes i d’experiències i de. No obstant això, a mesura que passes les pàgines i desgastes un caramel de menta, t’hi vas capficant, fins al punt que ja no t’importa la postura que ocupes al llit. L’esketamina és un fàrmac que actua com antagonista del receptor NMDA del glutamat i, per tant, actua sobre la transmissió glutaminèrgica, la qual està implicada en la depressió. “Vols fer el favor de baixar ja!”. Alces el cap, et desfàs la cua del cabell, et traus les ulleres, t’acostes a la finestra, recolzes el colze sobre un altre caramel que et deixarà marca en la pell durant els pròxims minuts, i mires cap avall: el J. i la R. obrin els braços en senyal de pregària. “No tarde”, els dius, amb tan poca consistència que ni el més crèdul s’ho empassaria. Ells, evidentment, tampoc no t’han cregut, i fan una lleu ganyota de resignació que tu ja no veus. Tornes al llit, però, i repeteixes, a la inversa, el ritual: et replegues els cabells, et poses de nou les ulleres, t’hi acomodes i sant tornem-hi. Amb aquest fàrmac via intranasal s’estan fent estudis per tal de provar si. Sense apartar els ulls del paper, t’acaricies, amb la mà esquerra i a mode d’abric momentani, el braç dret: les vesprades, en aquesta part de la muntanya, ja han començat a avisar de la vinguda d’una tardor que et transportarà a altres temps i espais, i que, potser, ens permeta conéixer-nos. Però això, ara per ara, tu no ho saps; principalment, perquè tota aquesta escena està contagiada de ficció i només existeix en el cap de qui enllaça les frases. Aquells pacients diagnosticats de depressió major i resistents a dos o més antidepressius que es troben en el mercat actual respondrien bé davant d’aquest fàrmac. I escoltes crits, rialles, insults amicals, baix, però segueixes a la teua. Tot i els anys de facultat, no eres excessivament amant de la química com a mètode curatiu en aquells casos que presenten alternatives, diguem-ne, “naturals”; fins i tot, en certes ocasions, t’hi has mostrat ben escèptica. I s’ha observat que sí; que, tot i tenir un percentatge menut d’efectes adversos, l’esketamina sí que és útil en el tractament dels trastorns de depressió resistents. La P., a qui tu no sentiràs fins que el clic de la càmera la delate, ha pujat les escales i s’hi ha rabejat. Sols en el moment just en què l’aparell ha emés el so, t’has girat i has vist la teua amiga somrient, mig entremaliada, mig resignada perquè fa una hora i vint-i-dos minuts que t’estan cridant. S’hi ha acostat, s’ha assegut damunt del cobertor verd, t’ha posat la mà lliure de la càmera al muscle i t’ha preguntat com ho duies. Si foren altres veus, li hauries respost amb el teu monosil·labisme defensiu i protector, però no: li has comentat que l’article et resultava ben interessant, que parlava de l’esketamina, un fàrmac que, etcètera. Ha posat cara d’encuriosida, t’ha acariciat el braç que adés t’havies abrigat amb el teu palmell i, tot seguit, t’ha desplegat afectuosament la mànega, que tenies una mica pujada per a l’airet que hi començava a córrer. Li has promés que, de veritat, creu-me, ja hi abaixaves. Ella simplement t’ha somrigut i t’ha deixat, de nou, en conjuminació amb l’article. L’esketamina actua gairebé com a adjuvant. Malgrat que encara està en estudi i que caldrà seguir fent assaigs clínics de fase III amb una grandària mostral major per tal de corroborar els resultats obtinguts i per tal d’afirmar que és signficatiu, s’ha demostrat que té efectes beneficiosos en aquells pacients que no han respost a altres antidepressius durant el tractament. I deixes el llapis amb què has subratllat allò més interessant, et pegues la volta i et gites cara cap amunt, et traus novament les ulleres, observes el sostre per descansar la mirada de tantes lletres i sospires. Uns segons després, saltes del llit, et calces les esportives i baixes per reunir-te amb els teus companys. La P., abans de sopar, et mostra la foto que t’ha fet: somrius i li etzibes que l’esborre, i que, si vol, ja us en fareu una juntes i que. Però la P. no et fa cas; saps que, a la inversa, tu tampoc no li’n faries. En realitat, tampoc no vols que l’esborre, però no sabies què dir-li: la foto és ben interessant i és testimoni d’un ací i un ara que esdevindrà, junt amb les moltíssimes altres que encara et faràs i us fareu aquella mateixa nit, pretèrit de seguida. I intueixes que, en el fons, quan en el futur l’observes, tu també t’hi rabejaràs, mirant-te i, sobretot, recordant que aquella vesprada d’un dissabte de setembre, mentre ànimes que estimes i que t’estimen t’esperaven per planificar el curs tots plegats, tu llegies sobre un fàrmac que encara estava en les beceroles i que tenia la missió de combatre la depressió. El més curiós és que, aleshores -de fet, això només ocorrerà amb el pas del temps-, no te n’has adonat, però has estat, i heu estat, produint el millor i més ben preat antidepressiu.