Egoisme propi

Malgrat la redundància semàntica, el sintagma feia patxoca: egoisme propi. “Per egoisme propi, sóc bona persona”. I et ve al cap aquell assassí justicier de la ficció, Dexter, i l’obscur passatger. Tots tenim un obscur passatger, però potser -potser!- actuem bonament per egoisme propi; el karma, per entendre’ns. Seria tan, tan senzill viure amb creences; vull dir, tenir-les, creure-hi, en alguna cosa, fervorosament. Fer, o deixar de fer, una acció d’una determinada manera per a gaudir d’una recompensa -o, si més no, lliurar-nos d’una desgràcia. Hi ha qui necessita (necessitem?) creure-hi per trobar sentit a la vida; si no, quin en pot tenir? Racionalment, amb el cap fred, emparant-se en la raó: per què vivim? Què quedarà de nosaltres quan abandonem la Terra? Ens recordaran? Algú, d’ací cent dotze, dos-cents trenta-quatre o cinc-cents un anys, sabrà que un dia hi vam existir? I entre tanta opressió nihilista, algú obri la finestra, hi deixa entrar un correntet d’aire suau i fresc que t’acaricia la cara, que et desperta, que et trasbalsa. Bastant, sí. I t’adones que potser també, després de tot, hi ha qui és bona persona perquè sí, perquè vol, sense pensar en hipotètiques conseqüències personals dels seus actes, a pesar que defense que la bondat emesa és per egoisme propi. No sé si m’he explicat gaire bé, o si, al capdavall, no he dit res. Tant se val; deixem-ho córrer, que no són hores.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*