Publicat el 6 de maig de 2018

Un concert de Fito

En èpoques d’introspecció, d’anàlisi interna, la ment estableix connexions, viatja d’un continent a un altre, gairebé de manera involuntària i incoherent. Fa un parell de setmanes, sense pretendre-ho, em va venir al cap un concert de Fito y Fitipaldis a Ontinyent, del 2007: això que, de sobte, tens una flaix, i pum, ja t’hi veus, en la pista d’atletisme del poliesportiu amb la gent amb qui hi vas anar. El concert era l’excusa per trobar-nos a la capital comarcal; de fet, només em sabia -i em sé- dues cançons del grup. No importava, però; n’era el pretext de la quedada. Érem joves i sense carnet de conduir, i etcètera. Més encara: si pense en l’espectacle musical, només recorde haver parat atenció justament en les dues lletres que coneixia. Sé que hi vaig arribar amb un amic, el pare del qual ens hi va portar; que allí ja hi havia altres amics; que ens en vam separar; que, en acabant, vam anar a una discoteca; i que, per sort, com que l’amic, el pare del qual ens hi havia dut, i jo ens en vam tornar abans, ens vam lliurar d’una baralla que va fer fugir cames ajudeu-me la resta dels companys.

El cas és que, com a bon flaix, el record va durar uns instants, va provocar un lleu somriure i, al cap d’unes hores, va desaparéixer del tot. Però divendres, a l’hora de la cervesa, per l’altaveu va sonar el “Soldadito marinero”, i em va retornar aquell moment. Per curiositat, vaig buscar al Google quin dia havia estat el xou: 5 de maig de 2007. Ahir -escric aquestes paraules en la matinada del dissabte per a diumenge; ja és diumenge, doncs, encara que no sé quan apareixerà publicat- va fer onze anys. També va caure, lògicament, dissabte. Sé que, a l’última entrada i en aquesta, hi sura una capa de sensació nostàlgica, però no, els records no han estat buscats. En l’anècdota d’Iniesta, per la sortida del Barça; en el concert, supose que per la data en qüestió. No obstant això, tinc una mania que ho justificaria millor: en aquell concert en què importava tot menys el grup, vaig començar a errar-la en alguna parcel·la vital, a cagar-la, a descarrilar el camí. Que serveix d’alguna cosa veure-ho tants anys després sense cap opció possible de capgirar-ho? Diria que no. Que hi ha com una justícia poètica en forma de bumerang? Diria que sí. Que ha estat útil per a créixer? Pfff, jo què sé. Creixem sense ser-ne conscients, qui dia passa, any empeny, i bla, bla, bla.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent