La tecla

Comentava Pep Guardiola en un discurs que la part més màgica del seu treball ocorria quan, analitzant el joc dels rivals, alguna cosa dins del cap li feia clic. Llavors, sabia que guanyarien. Potser, després, empataven o perdien, però era aquell instant breu, efímer, en què trobava una possible solució, que localitzava el sentit que omplia de sentit la seua feina. En el teu cas, amic, sovint, per exemple, mentre estudiaves per a un examen, hi havia un moment, quan tenies la matèria més o menys controlada, que una llumeta en el cabet s’engegava i sabies que aniria bé. O davant d’algun problema quotidià, que creix en la teua imaginació (i on realment es magnifica), però que, quan et relaxes, alguna cosa acudeix a la teua ajuda i et mostra solucions que acaben per desinflar-ne la bombolla. En canvi… En canvi, fa ja dos mesos que esperes que alguna cosa canvie dins del cap, que esperes que et vinga una solució que no arriba, que alguna il·luminació et pose en safata la tecla que cal pitjar. La busques, en realitat, aquesta cosa, aquesta solució, aquesta tecla? Les veus et donen diversos consells, alguns dels quals acaben confluint en la recerca d’una substitució momentània, però tu, que eres un descregut, no vols fer-los cas: realment, això no seria cap solució, i els esborres de la ment. D’altres, més assenyats, et diuen que has de ser fort, que és normal tenir moments de debilitat -que no caldria que publicares en el bloc que tens, però que no saps estar-te quetet- i no saber resoldre ara mateix la ics de l’enigma. Bloquejat i encallat, però, no veus ni una mil·lèsima part de la llum que hauria de començar a mostrar-s’hi; tot -exageradament tot- t’afecta. I tu, ofuscat en no saps ben bé què, segueixes sense tocar la tecla correcta. Enveges la facilitat de la gent per trobar-hi el botonet adequat, la tecla que ho faria capgirar tot. T’agradaria que, en el fons, fora tan fàcil com suprimir, què saps tu, sis fotos d’Instagram. Esborrar, suprimir. Veus en el teclat la tecla Supr, i penses que seria molt senzill tenir la capacitat de poder eliminar segons què. No obstant això, arribat l’hipotètic -i futurista- moment, series capaç de pitjar-la? Tal vegada, tot dependria del xiulit d’un coet, a cau d’orella, ara que fa unes setmanes que els vaixells s’han enfonsat, que les estrelles han caigut imparables, un xiulit que simbolitzaria que tot anirà bé. És possible que només necessites això: escoltar el so d’un coet. Altrament, pagaries sense pensar-t’ho per una sessió com la que James Blunt té en aquell videoclip tan conegut…

(I really need you.
I really need your love right now.
I’m fading fast,
not gonna last.
I’m really stupid.
I’m burning up, I’m going down,
I win it back,
don’t even ask

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks.
Oh, hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK

I’m really sorry,
sorry I dragged you into this.
I overthink, that’s all it is
The way you love me.
The way you love me ‘til the end.
The way you love me.
Oh yeah, it makes me king again.

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple.
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks
Oh hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *