Les portes sempre callen

No hi ha res més trist que veure com un pis en què has viscut i compartit tants instants, tants moments, tants somriures i algunes llàgrimes, es buida. El problema és que no solament el pis es buida; tu et vas buidant, viatget amunt, viatget avall, amb ell. En la primera maleta, hi col·loques alguna roba i la instantània del primer dia, quan us vau enregistrar mentre hi entràveu per primera vegada. En la segona bossa amb llibres, s’apiloten totes les sèries començades, algunes finalitzades i d’altres que ja mai més no acabareu, a més de les carícies sota la manta al sofà. En la motxilla, amb carpetes i fulls, hi queden restes d’un Cap d’Any. Mentre treus les sabates i les esportives, també extraus aquell viatge a l’illa de Tabarca a l’estiu.

Per tot això, per evitar veure i viure justament això que ara veus i vius, vas pensar que seria una bona idea que començares tu a buidar la teua part del pis. Però una llum interna s’engega: alto!, ves a poc a poc, que l’altra persona no està traient les coses i, sense saber ben bé per què, ni per quin motiu, t’atures i t’aferres a aquell espurneig d’esperança. Hi vas un dia, i hi vas un altre. I veus les seues coses al lloc. I si al final… Però la part racional et diu que no, que seguisques, tot i que… Te’n vas, marxes i ja tornaràs un altre dia. Saps com vau quedar, malgrat que no entengues ni comprengues res, malgrat les preguntes sense resposta que naveguen pel cap, però veus que hi ha roba. Et culpes moltes vegades, però sense saber-ne el motiu. Vols fer-ne autocrítica, però no saps en quin aspecte t’has de centrar. I així i tot, veus que encara hi ha roba seua. No obstant això, hi vas l’endemà, i ja ha deixat deserta la seua part de l’armari. Sense saber quin sentit de la lògica estàs obeint, et dius -t’autoenganyes, perquè és el que vols creure- que és normal, perquè s’haurà de vestir, però com la resta d’andròmines hi són, el colp no és tan dur. Passen els dies, l’un darrere l’altre, i només vas al pis per comprovar que tot és un malson solucionable i que les coses segueixen al lloc de sempre. Fins que hui, en entrar-hi, notes una gelor i un eco quan saludes, a pesar que no esperes que ningú no et retorne l'”hola” perquè hi vas -i estàs- sol. El pis s’està despersonalitzant de nou. I sents molta, molta pena, tanta que voldries cridar ben fort, ben fort, ben fort, però per les hores que són, millor que t’ho tragues i ja ho vomitaràs en un altre moment, o d’una altra manera. El silenci crea llàgrimes. De nou, no entens què ha pogut passar, no entens com s’ha arribat a aquell punt, no entens en quin moment el pis va decidir que li tocava tornar-se a quedar buit. I el pitjor de tot és que el fet que no entengues res va acompanyat d’una ínfima esperança, que es va esfumant, però que encara es manté viva, allà al fons del teu cos, o cor, que, com ja t’he dit abans, també s’està buidant. Sense adonar-te’n, esperes darrere de la porta uns dies abans que calga girar-ne la clau per sempre més. Esperes en silenci, callat, esquena contra paret, a sota de la pantalleta que t’avisa si algú vol pujar, per si escoltes alguna cosa. Però no, no escoltes res i, al capdavall, racionalment, tens per segur que no ho faràs. El pis no ajuda, perquè la porta també calla. Sí, Àngel: les portes sempre callen.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*