La vesprada de Pandora

Passen els dies del temps convingut. I arriba la temuda vesprada del diumenge. Pandora, asseguda en el sofà a l’espera que acaben les vacances de Nadal i mentre canvia de canal, encara recorda aquella vegada que furtà la clau a Epimeteu, la clau que obria aquella estranya -temptadora i maleïda!- caixa. Té en ment encara el moment concret, el segon exacte, en què la hi va ficar i la va fer girar: tots els mals s’estengueren. Féu aquella cara de O i la tancà de seguida, però no fou suficientment ràpida i només aconseguí que hi romanguera l’esperança. Hui, vesprada de diumenge, final d’un cicle setmanal massa atrafegat, hi ha pensat, en aquella malifeta de fa uns anys. I si no l’haguera oberta? Hauria passat a la història pel motiu que hi ha passat? Tanmateix, la recordarien? Al capdavall, és la guardiana de l’esperança, no? I tot humà -no els déus; a ells no els en cal- en té, d’esperança, malgrat que hi veja impossibles pertot. Hi pensa i hi repensa, una volta i una altra, i una altra i una realtra, i es mira la caixa, que es manté immutable damunt el segon prestatge del moble -normal, és una caixa, també fóra cas. S’hi acosta i l’acaricia; amb els palpissos dels dits índex i mitger recorre els dibuixos que la transporten als temps en què els focs d’artifici i les estrelletes batallaven per il·luminar les nits, en què els coets li sonaven a melodies íntimes. Mentre repassa els diferents relleus una llàgrima es fa lloc entre la pols del primer prestatge. Ho decideix a l’instant: va a buscar la clau, que sempre l’ha guardada en el primer caixó de la tauleta de nit. Sap que, en realitat, tot allò que s’han inventat i que la tenia per protagonista, era un mite que va donar lloc a la suada frase esloganera, i que l’esperança són situacions anímiques. Si tornara a veure brillar l’estrella que un dia guanyà en llum i color els focs artificials, si tornara a escoltar aquell coet que anònimament es llançà quan conegué Epimeteu, encara que només fóra de passada, de gaidó, momentàniament, res, tan sols una mil·lèsima de segon, pum i un espurneig, no faria el que està a punt de fer: hi fica de nou la clau, la fa girar, entreobre la caixa cinc segons -compta: un, dos, tres, quatre i cinc-, i la torna a tancar. Haurà sigut suficient temps perquè l’esperança en fugira i s’unira amb tots els mals? No està escrit a cap lloc -tampoc no ha buscat a Google, perquè ha estat pensat i fet (és valenciana, Pandora)- quants segons, minuts o hores ha d’estar oberta, però si els altres mals van volar d’immediat, en serà una excepció aquest últim estat? Es torna a mirar la caixa, que no l’acaba de convéncer -normal, una caixa no pot convéncer, també fóra cas- i s’està una llarga estona al davant. Tant se val; ja comprovarà, la setmana que ve, si ha quedat buida o encara és plena. “Allò desconegut és imparcial” -es va repetint mentalment, com una oració-, i torna a seure al sofà.

Aquesta entrada ha esta publicada en Creacions, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*