El pes buit de les paraules

M’agrada la pluja perquè m’ajuda a entendre’m; el món exterior i el món interior es fonen en un mateix món confús, caòtic, sibil·lític. És amb aquesta anarquia que trobem l’ordre. I en aquest ordre desordenat, cada dia ens afarten de paraules pomposes, plenes de promeses, de solemnitat. Ens les creiem; ens fan imaginar-nos els amos de l’univers, únics, exclusius. És el poder de les paraules -de la “paraula”-, que se n’entren per les orelles i, amb tota la cura possible, ens les acaricien tendrament, ens regalen el que volíem escoltar. Són paraules gairebé idèntiques a les que nosaltres ja hem llançat anteriorment, ara amb un viatge de tornada. Però recalque l’adverbi matisador: gairebé -gairebé!- idèntiques, almenys en aparença. Hui he agafat totes aquestes paraules que pul·lulaven per les orelles, on feien la seua feina, les n’he tretes curosament, les he ficades en un bol, encara que hi oposaven resistència, i he aguantat la respiració perquè volia veure quina n’era l’última voluntat. Tot seguit, les he deixades caure sobre un sedàs i, per a la meua sorpresa -o no-, tot el valor i el sentit s’ha quedat a la part de dalt; s’hi ha format una massa plena de sinceritat que no ha aconseguit passar la tela i situar-se sobre el plateret de la balança. A l’altre extrem d’aquesta, un bon grup d’hipocresia en mantenia l’equilibri. Al fons, potser per la pluja, potser vés a saber per què, el cristall d’una finestra s’ha trencat sorollosament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *