Maleïda dolcesa
Reconeix que és de les poques voltes que ha sucumbit a la pressió social per tenir la barba massa poblada i desordenada. Davant de l’altre reflectit a l’espill, i com si fóra un ritual, s’unta la crema d’afaitar: amb la mà dreta es posa espuma en l’esquerra i després frega les mans; tot seguit, s’acaricia les galtes mentre posa boca de peix; passa a la barbeta i, mentre l’alça cap amunt, refrega més espuma. Ara mateix té mitja cara oculta rere el blanc espumós. I juga a fer ganyotes amb el company que té enfront, que li les torna alhora, però a la inversa. Llança besos, repeteix frases de pel·lícules, canta amb la maquineta com si fóra el micròfon. Pensa, però només durant un breu instant, momentàniament, sense calar-li al fons, com d’arrapa-i-fuig, que és lliure, que el que el mira el coneix de sobra i que no li cal fingir. Potser fingir no és la paraula adequada, perquè ell no és de fingir. Potser adaptar-se a certs convencionalismes? Sí, potser això. Però res, ho deixa córrer. El marc de l’espill li arriba a l’inici de les costelles, o on hi hauria d’haver les costelles, perquè fa alguns mesos que no se les troba. I si s’untara tot el cos d’espuma? Li caldria més d’un pot, però seria graciós. Tal vegada es faria una foto i la penjaria a les xarxes socials; segur que tindria molts m’agrada. Com aquella vegada que, aprofitant que pintava la paret, es va pintar tot ell. No, no té prou d’espuma per a tot el cos. Mira el gran dictador del segle XXI, que marca que li queden uns quinze minuts perquè hi arriben els convidats. Sempre amb presses; mai no n’aprendrà. Mulla les fulles de la maquineta en la basseta d’aigua que ha deixat sortir i comença pel coll, primer per sota de la nou, després pels costats i, amb tota l’atenció del món -aguanta la respiració durant uns segons, voldria aguantar també els batecs del cor-, hi passa la fulla per damunt. No s’ha tallat, torna a respirar i segueix per les galtes, primer per la dreta, després per l’esquerra. Té, però, molt de compte amb les patilles, que han de quedar simètriques. Quan acaba, va a buscar el postafaitat. L’obri, se’n tira, primer a la mà esquerra, que després frega amb la dreta, i s’acaricia la cara. No sap si és l’olor tan forta que desprén, però es mareja, fins al punt que troba la pila més alta i l’espill més amunt; ara només li permet veure’s fins als mugrons. Un principi de glopada li sura per la gola, però li tanca el pas exterior. Es pega quatre colpets a les galtes mentre posa la boca en forma de o, de manera que ressona. Ja està aviat; la dutxa el farà reviscolar, però no recorda que l’aixeta estiguera tan alta. Res: aigua freda i avant. S’ensabona, obri l’aixeta i ja està a punt. Però, en eixir-ne, s’adona que aquell no és el vàter on havia entrat; és el de cals pares, amb l’estufa de dues pantalles engegada. Es mira a l’espill i li costa adonar-se que no és ell. Bé, no és ell actualment, és ell fa, no ho sap, huit, deu, dotze anys? Sent la mare, que fa el sopar; sent l’avi, que veu un partit del Barça i es caga en tot allò cagable i en tot allò que no; sent l’àvia taral·lejar un tatara-tata-ta, tatara-tata-ta, i sent el pare que torna de la fàbrica. No era dissabte? L’altre li diu que no, però sembla igual d’estranyat que ell. Quan ix del vàter, els veu a tots, no ho sap, huit, deu, dotze anys més joves?, al voltant de la taula. Càguentot, mira que eres lent per a dutxar-te! Per què fas eixa cara de sorprés? I ell calla, seu, agafa un palet de cranc, se’l posa a la boca. Mentre maleeix haver fet cas a les veus que li comentaven que s’havia d’afaitar, no pot evitar que un lleu somriure li nasca. Amb la boca encara plena, s’alça i els abraça a tots, que li copien la cara de sorprés que ell tenia fa uns minuts. Beu una mica d’aigua.