Anàlisi de dos contes (‘H.’ i ‘M.’) de Núria Cadenes

Al llarg de les següents línies tractarem d’analitzar des de la perspectiva de les teories literàries feministes dos contes de Núria Cadenes, els titulats “H.” i “M.” del recull AZ (Tres i quatre, 2009). Hem decidit analitzar-ne dos per la brevetat i perquè trobem que són analitzables des del punt de vista que hem triat. Abans, però, voldríem deixar clares unes consideracions prèvies.

Així, seguint les explicacions de Mary Eagleton a Working with Feminist Criticism (1996), considerem que aquests textos són feministes per diferents qüestions. Per exemple, perquè, al nostre parer, poden “servir com a fòrum per a les dones” així com “promoure la presa de consciència” (1996: 33). No sabem –ho podem intuir–, tanmateix, si aquest text podria ser considerat feminista per les mateixes feministes, tot i que coneixem Núria Cadenes i els valors que defensa. El que sí que queda clar, com intentarem demostrar, i sense abandonar les idees d’Eagleton, és que l’escriptora hi efectua “una anàlisi crítica de la seua posició en la societat com a dona” i revela “una consciència crítica de la subordinació de la dona”, així com presentar “el gènere com una categoria problemàtica” (Eagleton 1996: 34). En resum, la lectura d’aquests dos contes com a textos feministes impliquen un clar posicionament ideològic.

A continuació, copiem els dos contes:

 

H.

La mare sempre em deia que vaig néixer de cul, que li havia costat tant i que uix, passa d’aquí, només de veure’t em torna el mal.

A l’escola em van recomanar que busqués alguna feineta senzilla.

Un cop em va agradar una noia. Era alta, morena i molt bonica, la Sara. Mai no em va considerar: deia que el meu serrell li feia venir singlot.

Després sí que vaig manar. Molt. Tothom feia el que jo deia i desfilava i m’imitava el pentinat.

Un dia la Sara va morir, dins d’un tren d’aquells. La vaig veure abans que hi entrés i el singlot no li va impedir de ventar-me escopinada.

No em podia tocar, és clar.

Però me la va ventar. (2009: 58)

 

M.

Oh, deixa-ho estar d’una vegada. Gamarús! Caradepeix! Tanca la boca i obre els ulls. T’ho havia avisat, oi? Doncs ja ho tens: prenyada. I contenta, no t’ho amagaré pas. La carn vol carn i tu, tant de fer el ronso, Jahvè amunt, Jahvè avall, encara hauries deixat que se’m covés l’arròs.

– Maria!

Em criden, Josepó. Però no ploris: se m’acudirà alguna cosa. No ploris, et dic, que d’aquesta et faré famós. A tu, al fill i al déuquelvaparir. (2009: 103)

 

AZ és, ja ho hem dit, un recull de contes en què cadascun dels quals porta per títol el nom del personatge protagonista. No obstant això, en aquests dos casos el nom ha quedat omés i Cadenes només ens n’ha donat la inicial, segurament com a joc perquè el lector, després de llegir-los, descobrisca qui són. Així, el conte titulat “H.” fa referència a Hitler, mentre que el “M.”, a Maria, la mare de Déu. Ambdós són, doncs, personatges històrics, amb tota la història –valga la redundància– que tenen darrere i que l’autora pressuposa que el lector coneixerà. En el primer, en “H.”, es conta, a grans trets, la vida d’un home que ja va nàixer desgraciat (“la mare em deia que vaig néixer de cul”) i que, tot i tindre tot el poder del món –recordem que parla del dictador– hi ha una cosa que se li va resistir: la Sara. No és casual que el nom triat siga d’origen jueu; a més, hi ha altres referències a l’ètnia de la xica, com quan viatjava en “un tren d’aquells” que transportaven jueus fins als camps de concentració. Hi ha, per tant, un xoc de contrastos: malgrat que va manar molt i que “tothom feia el que jo deia i desfilava i m’imitava el pentinat”, és a dir, que era un líder amb molts seguidors –ja siga per convicció o a la força, això ara no importa–, mai va poder tindre aquella xica “alta, morena i molt bonica”, la qual, al seu torn, no el considerà i criticava aquell pentinat tan famós.

Observem que és una dona la que, en certa manera, posa en el seu lloc l’home que s’autoconsiderava amo-del-món. Aquest text, per tant, podria servir de mirall per veure que les dones tenen el mateix poder i la mateixa capacitat que els homes, i que fins i tot poden plantar-li cara al més poderós del món a pesar de tots els perills. Aquesta, fins i tot, li va escopir, que és un dels actes de menyspreu més reconeguts arreu del món. Enrere queda la imatge de la dona refugiada i atemorida pel terror nazi; ací tenim una dona valenta que, potser per trobar-se davant de la mort, ja no té por a res.

D’altra banda, el conte “M.” narra l’altra cara de la moneda de l’origen de Jesucrist, la història que la Bíblia ens ha ocultat filtrada per la ploma de Cadenes: el moment en què Josep descobreix l’embaràs de Maria, la mare de Déu. Segons les sagrades escriptures, fou l’Esperit Sant, materialitzat en una paloma, el que prenyà Maria. L’escriptora, fent la funció d’escriptora, subverteix el relat original, i ens presenta una Maria activa, segura de si mateix, mundana, amb ganes de viure, de conéixer els plaers de la carn (“la carn vol carn”, com el vers ausiasmarchià), i cansada del “ronso” de “Josepó” (amb aquest apel·latiu, a més, ens acosta un relat considerat sagrat). Lluny queda, doncs, aquella imatge de Mare de Déu amb el cap cot i patidora que veiem en els quadres que l’han representada; res té a veure amb el personatge secundari, mare de família, que ens han venut des de l’Església. Aquesta és una dona que es mostra més forta psicològicament que el seu marit; és ell qui plora, malgrat que tradicionalment s’ha dit que els homes no ploren i que són les dones el sexe femení. Com a excusa –és una dona audaç–, li diu que no es queixe, que aquesta infidelitat li atorgarà fama, a ell i al fill, i també al “déuqueelvaparir”.

La Maria cadenesiana és intel·ligent; és ella qui “crea” tot el relat bíblic al seu parer, qui té realment el poder de la humanitat tal com ens l’han venuda des del cristianisme: busca el sexe amb un home més actiu que Josep (no se’ns diu qui és, però), que l’ompli més, és una dona de carn i ossos, amb una forta personalitat i que, a sobre, legitima la infidelitat amb l’argument que l’acte extramarital els donarà fama a tots. Fins i tot deixa entreveure que diran que és gràcia de Déu.

En conclusió, veiem el protagonisme de les dues dones en sengles històries. A més, és fàcil veure el contrast home-dona en cada història. Mentre que elles són valentes, amb una personalitat ben marcada i forta –models per a la dona defensada per l’escriptora–, que no s’empetiteixen davant les adversitats, ells són, tot i que la història els ha donat el paper d’homes forts, d’homes-amo, uns “poca cosa”, desgraciats des del naixement el primer, ploramiques el segon. Hi ha, per tant, aquesta anàlisi crítica de la posició de Cadenes en la societat com a dona, i són dos exemples que podrien promoure la presa de consciència entre el gènere femení. L’autora ha subvertit, sobretot en el segon cas, la història, sempre escrita des del punt de vista masculí –i misogin– i els ha donat una visió tocada pel biaix del feminisme. No serà exagerat exclamar que Núria Cadenes, i la Sara i la M., rebenten el sistema patriarcal imposat.

(Tasca final del Curs d’Introducció als Estudis Culturals de la Universitat d’Alacant, juliol de 2016)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *