El món no avança, gira

Quan érem menuts, molts ens divertíem fent giravoltar una trompa. Recorde que, amb cinc, set, nou anys, premia la punta del cordó sobre la punta de ferro, i, a poc a poc, anava enrotllant tota la superfície en forma de pera. Demanava l’atenció i, quan hi miraven, la llançava, i, pam, això girava i girava i tornava a girar. Després li tocava a un amic, i després a un altre. Al principi, comptàvem els segons que durava el ball; tot seguit, féiem tots el mateix procés i, uala!, les tres trompes dansaven. L’espai podia ser immens o reduït, i en el segon cas, temies i anhelaves el xoc entre els barrilets, sempre que el teu fóra només espectador. El contacte significava que el ball s’acabava, i el que més resistia, era el guanyador. Com en tantes altres competicions infantils, lúdiques o esportives, gairebé mai m’emportava la victòria, però tant feia. Hi tornava: premia la punta del cordó sobre la punta de ferro, i, a poc a poc, anava enrotllant tota la superfície de forma de pera. Demanava l’atenció i, etcètera. En les estones que no competíem, provàvem de fer filigranes amb el cordó i la trompa: la que més m’agradava era la de provar de fer un nuc a la punta de ferro i, abans de tancar-lo, vola cap amunt! Si quan queia seguia rodant, et senties com el puto amo momentani; despertaves enveges i admiracions per igual. Però, de seguida, un altre et superava, i, a sobre, hi afegia alguna dificultat -potser d’aquesta competitivitat han begut els inventors dels aparells electrònics. Tu -tota la resta excepte el nou puto amo- passaves al segon pla. I provaves d’imaginar noves figures. Al capdavall, però, el que importava era que la trompa no s’aturara, no es doblegara, que seguira en peu, balla, balla, va, no pares!

I quan et vas adonar, et trobaves dins de la trompa que un demiürg anònim i emmascarat va llançar fa vint-i-cinc anys. I giraves, i giràvem, a una velocitat sorprenent, cadascú a un punt: uns a la superfície, uns altres pel relleu, uns altres fregant la punta de ferro. A la llunyania vas observar un amic enganxat a unes d’aquelles trompes més modernes que, en rodar, feien llumetes. Sempre hi ha hagut classes i classes. I t’agradaria, al contrari de quan eres menut, que alentira el ritme, que et permetera gaudir més del pas assossegat de les imatges. No obstant això, tems que s’ature del tot i la cosa s’espatlle, se’n vaja en orris. Farà competicions aquell estrany ésser amb els seus companys?

BApeonza

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *