Sobre la impossibilitat de les llistes de llibres pendents
Fa poc vaig llegir per Twitter que algú deia que estava acabant la llista de llibres pendents, que li’n quedaven pocs. Entenc per “llista de llibres pendents” un full -físic o metafòric- de llibres que vols o has de llegir, ja siga per plaer o per obligació (normalment, en aquests casos, són per plaer). He de confessar que jo també, a principi de 2015, vaig fer una mena de llista o propòsits literaris per al 2015. Diré, però, en la meua defensa, que no era una “llista de llibres pendents”, sinó uns “propòsits literaris per al 2015”. El lector haurà notat la diferència: els llibres pendents no tenen data límit. I justament per això em xocà aquella piulada de l’altre dia: es pot acabar realment una llista de llibres pendents? Pots emmarcar-te una data d’inici i una de final -jo em vaig posar el 2015, tot i que no ho vaig aconseguir-, però el sintagma “llibres pendents” és molt general, infinit. No, és que em dedique només als clàssics. D’acord, però quins clàssics? Els quatre o sis noms que sempre es repeteixen? I aquests noms que es repeteixen, no portaran a més llibres? I aquests, a més, i a més, i etcètera? Mmm… bé, doncs a la literatura tal. Perfecte, però dins de la literatura tal no estiraràs d’ací i d’allà i acabaràs, necessàriament, viatjant a la literatura pasqual?
Sense anar més lluny, aquest estiu -aquest agost i primeres setmanes de setembre, uns 45 dies, període concretíssim- m’havia marcat mentalment unes determinades lectures. I, de sobte, plas!, ens apareix un Lemaitre, un Solsona, una Riera, un Olivares i un Frechina, un Garcia, i veus que la llista que t’havies fixat per a uns dies determinats, buuuum, s’eixampla. I ara què? Mentrestant, t’arriben més consells i bons comentaris sobre una Colom, un Domínguez, una Kopf. Però els dies estan a punt d’esgotar-se i han quedat novel·les, contes, assaigs pendents. On van? A la “llista de llibres pendents”. Aquesta, per tant, segueix creixent i ampliant-se. Ep, i les relectures no són lectures també amb nous matisos? Sort que aquell full físic o metafòric té espai per a tot.
Acabar una llista de llibres pendents, sempre que es tinga un mínim -ínfim- interés intel·lectual, és impossible. Qui diga el contrari, o menteix, o encara no ha acabat el llibre que té entre mans. Aquesta impossibilitat, tanmateix, ens porta a una constatació tràgica: la frustració i la resignació que mai podrem llegir tot el que ens interessa. I això, repetisc, és ben trist, però ja venia inclòs des del mateix moment que vam eixir del ventre de la mare. El que passa és que mai ens ho han explicat ni a l’escola ni a l’institut (“heu de llegir tot el que aplegue a les vostres mans!”), i comencem a saber seleccionar quan ja hem passat ben bé la vintena. Alguns, atrets pel “fanboyisme” -o llepaculisme-, ni això. Casualment, també és l’edat en què les obligacions es multipliquen i el temps de “plaer” minva. Ai…