Sobre l’abandonament de dues lectures

En els últims dos mesos i mig m’he enfrontat -una lluita acarnissada, ara vos ho conte- amb dues novel·les, però se m’han resistit fins a la sacietat. És la tercera vegada que em passa en un any natural. No m’agrada deixar-me-les a mitges (i més quan les he comprades!), però costen i endarrereixen lectures acumulades. És això créixer com a lector i saber què sí i què no? És això començar a tenir un cert nivell d’exigència lectora? En el primer cas, pot ser que fóra l’acumulació de feina i el gruix de la novel·la (unes 500 pàgines quan tens molta feina pendent en poc de temps són coses que no solen casar bé), dos factors que van fer que em quedara a cent pàgines i escaig d’acabar-la . Ep, i no és mala novel·la, compte, malgrat les descripcions supèrflues i les subsubsubhistòries sobrants -“de tota novel·la sempre en sobra la meitat”, ja ho deia el mestre-. Sé que hi retornaré algun dia, tan sols és que ara no era el moment; no m’ha enganxat. En el segon llibre, però, i definitivament, el veredicte és claríssim: molt avorrit i repetitiu en les descripcions, l’autor s’hi mostra molt pedant en el llenguatge, tot massa mastegat sense opcions perquè el lector s’hi implique. El pitjor és que és una novel·la publicada a través d’un premi, la qual cosa hauria de servir perquè es replantejaren què s’ha de premiar i què no. Uf. I et quedes malament dins de tu, amb una sensació de derrota, de sentir-te incomplet. I, tot siga dit, amb uns quants euros menys a la butxaca, molt mal invertits, gairebé com si els hagueres llançats al fem. Res, seguim amb les criatures que s’acumulen en la prestatgeria, que en són moltes. Moltíssimes. Massa com per a anar perdent el temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *