Blocs de VilaWeb

Fa uns cinc mesos d’aquella primera matinada sense dormir, nerviós, acabant-me La taronja mecànica i fent temps per agafar els primers tren i metro en direcció a Campanar. Davant del PROP II, en un banquet, un dilluns de gener en què hagueres fet 88 anys, a les set i acompanyat d’Aloma, esperava per a entrar a la meua primera classe. I encara com vaig anar amb temps perquè em vaig equivocar d’edifici, però tant se val, queda en l’anecdotari. Han passat uns cinc mesos en què he conegut moltes cares noves i alguns noms (faig la distinció perquè del gruix inicial d’alumnes, se n’han anat quedant parts més reduïdes), i, potser, alguna amistat per simpatia política i fusteriana. Podria caure ara en l’elogi gratuït, en el ditirambe impostat, però no ho faré. Només aprofitaré aquesta entrada per a agrair-vos, a tots aquells que heu assistit i, sobretot, heu participat a les classes, la vostra col·laboració. Gràcies. Potser se’ns han quedat moltes coses pendents; m’hauria agradat treballar més cançons, més material audiovisual, més lectures, però les hores eren les que eren, i l’horitzó i la dificultat de les proves ens han marcat el camí. Potser -segur- he errat en diversos aspectes, en els enfocaments d’explicació, en els mètodes. Tanmateix, el simple fet que, al final, hàgeu interioritzat tantes coses, que vosaltres mateix vos autocorregiu, que em pregunteu dubtes, ja és motiu de marxar amb la cara ben alta. Perquè no oblideu que els dubtes són importantíssims: demostren preocupació i, sobretot, aprenentatge. Qui no aprén, no dubta. M’heu fet sentir com a casa; heu fet del PROP II, de l’INVASSAT, de la Conselleria de Trasparència o de CulturArts extensions de la zona de confort. M’heu servit com a espill per trobar-me les carències i poder millorar-les. Heu reivindicat la figura del professor, tot i que jo no me n’he arribat a considerar, en tot aquest temps, de professor. Cada matí i cada vesprada que ens hem vist, l’alumne he estat jo. Jo he estat l’aprenent, l’observador, la vostra audiència. Amb vosaltres he millorat l’expressió calmada -sí, ara direu, redéu, com seria si no!-, ja que, si m’haguéreu escoltat fa, no sé, un any, entendríeu el que vos dic. M’heu omplit d’experiències i de vida, i heu fet que matinar no fóra tan pesat. Vos demane disculpes si en certs moments no he sabut estar-ne a l’altura, si he ofés a algú -evidentment, sense pretendre-ho- amb algun comentari o correcció, si creieu que podria haver sigut millor i no ho he estat. Jo, però, sempre he intentat facilitar-vos l’absorció de valencià. Espere que ens trobem, en algun moment de les nostres vides, pel camí; que em torneu a preguntar les diferències del “potser” i “pot ser”, encara que siga per vici, perquè ja ho sabreu; que parlem de temes quotidians evitant els castellanismes; que em conteu que ja ho coneixeu gairebé tot de la nostra llengua. Espere que vos vaja molt bé a tots. Els que vau passar la primera prova, no dubteu que brodareu la segona. I els que no, tranquils!, si seguiu amb l’esforç i el treball que portàveu damunt, a novembre sereu aptes en cada nivell. Ah, i espere veure els del Mitjà l’any que ve, si em donen els mateixos centres, en el Superior! Moltes gràcies de nou, i ara més concretament, als que heu vingut cada dia, sense defallir, tant si n’heu sigut vint com si només hi havia una persona. En aquests casos, potser no caldria només autocrítica, sinó preguntar-se què ha passat. Però això ara -com deia el polític- no toca. Sou molt grans, i no oblideu que, malgrat el que creieu, ho teniu tot al cap; apliqueu els coneixements! Sigueu feliços, sigueu constants i sereu, per sempre més, imparables. Gràcies!

(I demà, comença una nova aventura relacionada amb Fuster…)