Publicat el 20 de maig de 2016

Llull: més lluny, de Joan Torró

[Hem fet, juntament amb Emili Casanova i Joan Torró, tres presentacions del llibre Llull: més lluny: una a Ontinyent, el divendres 13 de maig; i les altres dues a València, de les quals, la primera fou a la Nau el dilluns 16 -i a què només vingueren dues dones majors i una de les guies de la Universitat- i la segona ha estat aquesta vesprada en una Societat Coral El Micalet plena de gom a gom. A continuació, reproduïsc l’esquelet de la presentació.]

Benvolgudes i benvolguts, bona vesprada!

Parafrasejant aquell vell cèlebre conegut, començaré aquesta presentació donant les gràcies i exclamant que m’ompli d’orgull i de satisfacció poder presentar-vos la nova criatura de l’ontinyentí Joan Torró, la qual porta per títol Llull: més lluny (Neopàtria, 2016). Abans d’endinsar-me en el contingut llibre, però, m’agradaria explicar-vos com vaig conéixer l’escriptor.

Allà per l’estiu de 2009, jo era més jove que ara –la qual cosa és una obvietat, ara que ho dic en veu alta– i acabava d’aprovar el selectiu per tal d’entrar a Filologia Catalana. Remarque que era més jove i, per tant, una mica més irreflexiu que ara, la qual cosa tampoc no ha canviat gaire. Jove i una mica irreflexiu, centrem-nos, per això poc atent a la literatura valldalbaidina, i quan dic “valldalbaidina” no vull dir que estiga ambientada a la Vall d’Albaida, que també, sinó que em referisc a aquella feta per autors de la comarca. Abans d’entonar un mea culpa únic, sí que és cert que venia d’un context educatiu en què només existien Ferran Torrent, Isabel Clara Simó i poca cosa més. Ep, que està molt bé! Però ni clàssics medievals ni contemporanis, ni escriptors dels pobles veïns –només vos apuntaré que ni tan sols ens havien “presentat” l’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó. En aquestes coordenades, doncs, ens movíem; tanmateix, he dit una mica irreflexiu, però no inquiet, i un s’havia de fer la seua biblioteca particular. Tornem a l’estiu de 2009, quan un dels regals d’aniversari fou El justícia (Bromera, 2003), que havia guanyat el premi de narrativa històrica juvenil El far de Cullera.

Confesse –i ho vaig confessar públicament en una ressenya que vaig fer per a la secció comarcal de Vilaweb– que la primera vegada que el vaig llegir no em va entusiasmar gaire. En general, no m’interessava la novel·la històrica i menys si era de l’època moderna. A tot això, potser caldria que hi sumàrem el fet que la persona que em va regalar la novel·la i jo vam deixar de tenir contacte. Aleshores, inconscientment, el llibre va passar a estar “maleït”. No obstant això, com qualsevol prejudici, això es cura llegint. I quan el vaig reprendre em vaig adonar que era un bon llibre amb què Torró ens endinsava en el món ontinyentí de fa quatre segles, amb unes descripcions precioses dels paisatges i de cada element. Aquest, doncs, va ser el meu primer contacte amb Joan. I, de sobte, un dia em telefona el professor Emili Casanova i em proposa si vull presentar-li la novel·la. I ací estem.

13226724_10208365706407478_1839627015154015618_n

Imagine que tots coneixereu Joan Torró, encara que, com que costa poc també, vos faré unes pinzellades de la seua obra. Joan Torró naix a Ontinyent el 1959. És llicenciat en Filologia per la Universitat de València i catedràtic d’Ensenyament Secundari. Actualment exerceix la docència i, en estones de lleure, es dedica a escriure històries. Fruit d’aquestes incursions per la literatura són els llibres El segon paradís (Tàndem, 1998); el que ja he citat, El justícia (Bromera, 2003); Pluja a la mar (Servei de PUV, 2010), que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de narrativa científica; L’esperit de l’Àguila (Neopàtria, 2014) i Mirall de miratges (Neopàtria, 2016), un recull de poesia àrab i arabigoandalusina.

El llibre que ha vingut a presentar-nos, Llull: més lluny, s’emmarca en aquest gust per la narrativa històrica. I veu la llum just enguany, en l’Any Llull per la commemoració del seté centenari de la mort del mallorquí. Tanmateix, Torró va acabar la novel·la fa, més o menys, un any i mig, després d’uns quants anys –des de 2012– de creació. Llull: més lluny és, a grans trets, una biografia novel·lada de l’iniciador del català literari: Ramon Llull. Una novel·la d’iniciació, en certa manera, en la qual llegim les aventures, els viatges que fa el mallorquí des de la seua conversió fins que va i torna al nou continent, per tal de formar-se i afrontar la gran tasca que s’ha proposat: convertir els infidels amb la paraula i no amb les armes.

Ramon Llull naix el 1232 i, com he dit, és el primer que escriu tractats filosòfics o científics en una llengua diferent del llatí, que és el català. Així, seria el primer representant del concepte modern de multilingüisme a casa nostra: català, llatí i, més endavant, àrab. I escrivia en català i en àrab per pragmatisme: les seues missions eren reformar la cristiandat i convertir els infidels. Com se’ls anava a adreçar en llatí si era la llengua de la intel·lectualitat?

Un dels aspectes interessants de la novel·la és la narració que fa Torró de com sorgeix la idea de teatralitzar la famosa conversió espiritual del mallorquí. Una cosa així com el que hui en dia diríem el “fora de càmeres”. Així, gràcies a l’aparició de Jesucrist fins a cinc vegades mentre escrivia una cançó amorosa, Llull es transforma. És interessant, deia, com ho narra Joan perquè sempre se’ns ha contat aquest episodi, però l’escriptor ací en fa una subversió i ens ofereix l’altra cara. Conta l’autor que Llull és cridat per l’infant Jaume de Mallorca perquè vaja a la cort de França. Al capdavall, la idea d’aquesta conversió era que el poble vegera, com diríem col·loquialment, o com diria algun partit polític, que la cosa anava en serio, i que iniciava un període de formació espiritual.

Les conseqüències d’aquesta conversió: Llull deixa la dona i els fills i marxa pel món. En aquest camí, es troba personatges que ens són familiars, com Arnau de Vilanova o el rei en Jaume, ja major. I arriba a Barcelona, i a París, i a València, i a Sant Jaume, i s’està observant la fi del món a Finisterra. I visita, en una missió secreta amb els templers, el nou continent. Veritat o mentida? Després li preguntarem a Joan on acaba la realitat i on comença la ficció.

Una altra cosa que va apareixent al llarg de les pàgines són les obres que Llull va creant. Per exemple, l’excusa per a la redacció del Llibre de l’ordre de cavalleria és el desig del cavaller templer Jacques de Molay. O també les idees que li recorren la ment per a crear una obra que servisca de model per al bon cristià: el Llibre d’Evast e Blanquerna, on, fins i tot, Blanquerna esdevé papa. Però, sobretot, la creació, l’adaptació, les diferents versions del que més famós l’ha fet: l’Art.

Segons Anthony Bonner, hi ha quatre etapes en la vida de Ramon Llull. La primera, l’etapa preartística, abans de la conversió; després, l’etapa quaternària, on trobaríem, per exemple, l’Art abreujada d’atrobar veritat, que és un mètode basat en la combinació d’uns principis universals i format amb múltiples de 4; a continuació, l’etapa ternària, en què hi ha una nova versió de l’art (Ars inventiva veritatis), en què redueix el nombre de principis universals per a poder arribar a més gent, i ara es basa en múltiples de 3; i, finalment, l’etapa postartística, quan escriurà breus tractats, com, per exemple, el Cant de Ramon Lo Desconhort.

13226884_10208365706447479_755954466712673041_n

En resum: una etapa abans de la il·luminació, i tres després. I ens quedem amb el número tres abans de donar pas al protagonista de l’acte. El número 3 té molta importància per a Llull. Així, per exemple, després dels anys de formació, Llull té tres objectius: 1) escriure un llibre contra els errors dels infidels, amb arguments i raons; 2) construir un monestir –el de Miramar– per a formar missioners; i 3) ser un màrtir, és a dir, sacrificar la vida a propòsit d’una missió. Però, a més, ja ho hem dit, la revisió de l’Art estarà basada en múltiples de tres. Si busqueu els cercles que feia servir el mallorquí, trobareu que, en un primer moment, hi ha 9 lletres amb els corresponents significats, començant per la B (es reserva la A, símbol de Déu) i acabant per la K, ja que la J no es distingia de la I en l’alfabet llatí). Després, Llull fa tres grups de tres significats, i més coses que no convé explicar ara ací per qüestions de temps. Però és que també en el Llibre de contemplació en Déu el número 3 és important, ja que cada capítol conté 30 parts, és a dir, 10 grups de 3 subparts. Tot en Llull té el seu sentit: el 3 representaria, teòricament, la trinitat. La meua pregunta és: que potser aquesta obsessió pel número tres no ressonaria en el subconscient de Torró a l’hora de posar-li el títol a la novel·la?

Més enllà del joc palatal entre ‘Llull’ i ‘lluny’, si ens hi fixem, el títol té tres síl·labes. Però, més encara, cada una de les paraules –Llull, més i lluny– tenen una estructura paral·lela: so consonàntic, vocal, so consonàntic. Si, a més, comptem el número de lletres i l’accent, el resultat és quinze i… I prou, que comence a desvariar. Per la meua banda, em calle ja –sé que ho estàveu desitjant– i li done la paraula a l’escriptor Joan Torró. La importància de la novel·la, més enllà del gaudi que pugueu sentir mentre la llegiu, està en la figura protagonista. Si fórem una societat, un país normal, no ens estranyaríem. Ara bé, l’aparició d’una vida novel·lada –amb veritats o amb ficcions, tant se val– del gran pioner de la nostra llengua hauria de ser un motiu de celebració: cal reivindicar Ramon Llull com a personatge fora del temps que li va tocar viure, i, per la part que ens toca com a filòlegs, reivindicar-lo a l’altura de les grans figures literàries d’altres literatures. Això és el que, ara que està de moda fer vídeos sobre l’orgull, ens hauria de fer sentir orgullosos realment de ser valencians, de ser catalanoparlants. El llibre de Joan és, doncs, una gran dosi d’autoestima.

Moltíssimes gràcies per la vostra assistència, disculpeu la llargària d’aquestes paraules inicials i gaudiu de Joan Torró. Moltes gràcies, i endavant, Joan!

(Fotografies: Joan Torró)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent