Ameno, dori me…
A punt d’acabar les classes semipresencials -que no la feina- del Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, obris l’habitació i, com flaixos, t’apareixen imatges de les tres habitacions que has ocupat durant aquests tres anys. La primera, al Rubén Darío; la segona, al doctor Vicente Pallarés; la tercera, en la qual estàs ara, i a la qual encara no t’has acostumat. Han sigut dos anys estranys, en els quals hi has estat poc, i el blanc totalment indiferent de les parets no hi ajuda. Tant hi fa. La imatge de la primera habitació, l’habitacioneta de primer i segon de carrera, que era menuda però molt acollidora. Allí va nàixer tot. T’hi veus trencant, a patades d’impotència, una taula mig coixa, colpejant la paret, fent-te mal. T’hi veus gitat en el llit esperant la notícia que no volies escoltar mai de la vida. T’hi veus, també, angoixat pels primers exàmens; més tranquil en els següents, i, una volta més, angoixadíssim. T’hi veus fent-li bromes al company de pis i menjant pizza cada dimecres. T’hi veus passant hores cara als llibres, als apunts. T’hi veus també retornant el contacte amb ella, contacte cada dia més constant i necessari. T’hi veus necessitant-la a l’altre costat de la pantalla que acurta un camí d’uns quants quilòmetres. Però això no li ho diràs fins al cap d’uns mesos. T’hi veus coneixent Santiago Russiñol, o Miquel Llor, i t’hi veus gaudint de Rodoreda, Calders i Fuster, sempre Fuster. La imatge de la segona habitació, aquell saló convertit en dormitori per imperatiu de la casera. És enorme, grandíssim; et sents com el pollet que ix de l’ou, tot i que ja fa dos anys que n’has eixit. T’hi veus patint, enyorant, amb ella a una illa remota. T’hi veus hores i hores en vetla. T’hi veus fent alguns exercicis físics perquè no et trobe tan malament, però t’hi trobarà. T’hi veus llegint rondalles de Valor, o entenent els tipus de iods que hi ha. T’hi veus vivint amb ella, que hi ha trobat feina, i t’hi veus veient com es desperta. T’hi continues veient angoixat, molt angoixat, extremadament angoixat pels estudis. I t’hi veus faltant a uns quants exàmens per inseguretats idiotes. T’hi veus veient com t’ajuden a tirar endavant. T’hi veus preparant el discurs de la graduació, mentre veus per enèssima vegada el discurs de Monzó a la fira del llibre. T’hi veus bevent massa café i cara a la pantalla amb el TFG. La imatge de la tercera habitació va esborrant l’anterior i t’hi trobes mirant-te a l’espill: uns quilets de més, una barba semiarreglada, dos pels en l’entrecella. Però quiet. No et mous. Estàs paralitzat. I aconsegueixes reaccionar. Queda una setmana -que seran dos dies lectius- de curs, i saps que s’acaba una etapa de sis anys vivint a València. Fins a juliol, i per contracte, tens el pis llogat. Però s’acaba. Tens pensats els projectes per a l’any que ve, però encara queda molt d’enguany. Ho endreces i et deixes a punt la maleta per tornar demà, o d’ací unes hores, al poble. S’acaben sis anys plens d’alegries, de tristeses, de coneixements, de decepcions i de descobriments. No sents tristesa ni pena; al contrari, t’alegres d’haver omplit tant l’altra maleta, la que no es veu. El camí emprés ha deixat enrere persones, però hi ha sumat moltíssimes altres i, agafat de la mà d’ella, t’és igual si ara vindran clots o terrenys fangosos. Potser per això, t’ha inspirat aquella cançó en llatí macarrònic que demana que demana una revelació: ameno, ameno dore, ameno dori me…