20 anys ja, Ovidi, que es diu aviat
Com un record d’infantesa, sempre et recordarem Ovidi, amb la samarreta, amb el martell i la corbella. I escoltarem la gent cridar-te “progressiste”, però tu, matenint-te ferm, estimaràs aquella samarreta. Tot serà ben senzill i ben alegre; et creurem mort, però tu mai hauràs mort: faràs vacances per sempre més. Amb el color negre que t’estimes, i que sempre anirà amb tu. I prendrem conyac, i vi, i cassalla, i si ens arriba el pressupost, bon whisky. Perquè vols, perquè volem. Com també propugnem la teua bandera, on blau no hi ha, i diem ben alt que parlem català a la manera de València, malgrat la ceguesa i la censura dels alcaldes que volen amagar la fera ferotge. I la fera, la fera està ferotge, com nosaltres, i com tu si veieres el desgovern que tenim, ai! Hi ha qui no té ni casa, ni cotxe, ni carret, però la fera està de la nostra part. I ja no volem molles, ni molletes, ni molliues; ja ens toca el pa sencer, encara que siga d’ençà del Segle d’Or. Tenim la força creixent, perquè ells ja no tenen la raó. Ep, i no és de lladres dir amén, compte! Els emprenya molt que els tinguem mania, però estem farts que a ells els diguen preciosos i a nosaltres ens manen callar. Va com va, Ovidi, va com va. El vàter segueix estant al fons i la merda, que ja es fa inaguantable, a l’entrada. Ens toca lluitar ara més que mai, i mentre ells es van prenent la mida, guanyarem. Tanmateix, no desesperem: un xic pobres som. Per a nosaltres, fins i tot un pet ja se’ns torna mut. Els nostres pares ens diuen folls en compte de fills. Però, com tu, tot això ja ho creguem, ho apanyarà un crac! No ens esperem més, però no agafarem cap trabuc ni ens posarem a fer el ruc -circumstàncies ideals hi ha-. Ara s’estan repartint les cartes, i a nosaltres ens n’han donat menys. Així que, o juguem tots o estirpem la baralla. I no ens distraurem, o ens tallarem un dit, i la clienta esglaiada ofegarà un crit. T’enyorem, Ovidi, i et portarem on et pertoca.
