Àngel, saps què vol dir ser agnòstic?
El dia d’abans d’un examen de matemàtiques, vas vindre a buscar el teu germà i, mentre xarraves amb la teua neboda, vaig eixir de l’habitació per saludar-te. Potser feia 2n o 3r d’ESO, o fins i tot ja estava al batxillerat i l’examen de l’endemà no era de matemàtiques, i ho era de grec, o de llatí, o d’història de l’art, o no ho sé, en realitat tant se val. La qüestió és que estava estudiant i vaig eixir a saludar-te. Tu em vas etzibar, com tantes i tantes voltes m’havia comentat el teu germà, ma güelo, que seguira, que seguira avant amb els estudis, que era molt estudiós, que era una inversió per al dia de demà i que si tu pogueres ara també hagueres agafat llibres. Després, assegut a la cadira, vas recordar una anècdota dels teus temps d’infant, a l’escola, de com eren els llibres, dels rius d’Espanya, dels reis gots, i em vas llançar la pregunta: Àngel, saps què vol dir ser agnòstic? No, tio, potser que vaja pel camí de l’ateisme? Quasi, quasi, mira, agnóstico, ‘doctrina según la cual se declara inaccesible al entendimiento humano todo conocimiento de lo divino y de lo que no comprende la experiencia‘. Definició gairebé de RAE, i tot de memòria, una memòria que podia recular fàcilment uns setanta anys i ser totalment exacta. No sé si ell era agnòstic; no li ho vaig preguntar, perquè em vaig quedar fascinat amb aquella memòria. Més val llapis curt que memòria llarga. El secret de la seua memòria: tot s’ho apuntava.
Demà -d’ací unes hores- l’acomiadarem. Fent-li cas, tot i que substituint el llapis curt per un ordinador amb la bateria a punt d’acabar-se, anotaré ací només aquesta mil·lèsima part de l’home que fou mon tio Emilio. Al llarg de la meua vida he tingut el plaer i l’orgull de conéixer i gaudir de l’avi Pep i l’àvia Pepica. Però mon tio Emilio i ma tia Elia han fet de segons avis. Cada dissabte venien a veure el germà i la cunyada, ja en cadira de rodes. Abans, vivien gairebé junts: un damunt de l’altre. Recorde també els cap d’anys, després del raïm, que venien a estar amb nosaltres. I ho recorde com uns dels millors moments de la infantesa. O quan veia algun partit de futbol en casa nostra, encara que a ell no l’apassionava tant com al germà. O quan entre setmana veia aquella sèrie de Chuck Norris. O… en fi, records i més records que vénen a la ment, en grup, i que mai se n’han anat.
A dia de hui, encara em pregunte si jo sóc agnòstic. Hi ha tantes coses que escapen a l’enteniment i a l’experiència, però que sé que hi són, que hi són i que hi seran per sempre. Com cada vesprada assegut en la cadira mentre discuties o comentaves alguna cosa amb l’avi (tan semblants físicament -deien alguns-, tan diferents psicològica), com cada historieta que em contaves, com cada cap d’any tots plegats. Torna a gaudir de la teua dona, que feia un poc que t’esperava, i del teu germà i de la teua cunyada, que fa un quants anys que també. Dóna’ls un abraç i un bes ben forts a tots. I uns altres, d’abraços i besos, per a tu. Tu vas ser agnòstic?
