Blocs de VilaWeb

A TALL D’INTRODUCCIÓ

Ningú discutirà que entre els grans escriptors en llengua catalana del segle XX, en el terreny de les idees, en l’assaig, podem trobar Josep Pla i Joan Fuster. Qualsevol estudiós o simple lector de la literatura catalana, i potser també de la literatura universal, observarà la qualitat de la prosa de l’un i de l’altre. En les pàgines següents, intentarem explicar la concepció de la literatura que tenen els dos i analitzarem l’entrada del Diccionari per a ociosos, ‹‹Plagi››, en què Fuster utilitza un fragment de l’entrevista de Pla a la Revista de Catalunya, de 1927. Abans, però, emmarcarem la relació d’amistat i d’admiració mútua entre els dos homenots, sobretot a partir de l’última aparició pública de Joan Fuster, a Bellreguard, l’abril de 1992, dedicada a Josep Pla. A més, tindrem en compte diversos textos dels mateixos autors, així com l’ajuda inestimable dels estudiosos com Carme Gregori, Toni Mollà, Josep Iborra o Isidre Crespo.

La professora Gregori titula un dels apartats del seu Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, amb la definició que Joan Fuster feia d’ell mateix: ‹‹un personatge tremendament interferit per les lectures›› (2008: 89). Si, a part de les lectures, també comprovem l’amistat que l’unia a Josep Pla i la defensa del plagi contra qualsevol pretensió d’originalitat, ens queda aquesta delícia d’entrada al Diccionari per a ociosos que tractarem de desglossar.

1. JOSEP PLA I JOAN FUSTER: AMICS DINS I FORA DE LES LLETRES

El 23 d’abril de 1992, escassos mesos abans que ens deixara, Joan Fuster va fer una darrera aparició en públic, una conferència en el sentit poc habitual de la paraula, a Bellreguard. Dins de l’exposició ‹‹Josep Pla››, el de Sueca va explicar ‹‹El Josep Pla que vaig conéixer››. Fuster hi va parlar de l’escriptor de Palafrugell, ‹‹no en l’aspecte, des del punt de vista, d’un crític literari››, sinó que hi va explicar ‹‹unes quantes anècdotes i impressions personals provinents d’una llarga relació que vam tenir›› (Crespo 2002: 21). Va recordar el primer encontre entre ells, un dia de febrer de 1959, narrat en l’‹‹Homenot››; el gust de Pla per demanar paella sempre que arribava al País Valencià; quan van anar a per ell a Barcelona, a casa del seu editor Josep Vergés, perquè tenia en ment escriure un llibre sobre Xàtiva; un viatge a l’illa de Tabarca per tossuderia de l’empordanés; un altre viatge de Pla a casa de Fuster… En definitiva, ‹‹jo calcule que són una dotzena de vegades les que va venir ací, al País Valencià, Josep Pla›› (2002: 23). Igualment, també destaca que la col·laboració en el diari carlista de Barcelona, El Correo Catalán, va suposar un gran vincle entre ells.

Més endavant, parla del caràcter conversador de Pla, amb qui ‹‹les converses […] eren interminables. Eren un preciós complement de la lectura›› i de qui ‹‹l’expressió directa i la presència mútua ajudaven molt a la comprensió del personatge›› (2002: 26). En les Converses inacabades amb Toni Mollà, també destaca que ‹‹era un conversador que et feia parlar a tu, la qual cosa era molt divertida›› (Fuster-Mollà 2013: 176).

Ara bé, com segueix en la no-conferència, també hi havia discrepàncies, sobretot ideològicament. Per a Fuster, i ho afirmava amb motius més que evidents, Pla ‹‹era un gran conservador, un conservador absolut››, mentre que l’empordanés acusava a Fuster de ‹‹comunistoide››: ‹‹Vosté és un comunistoide!››. Fuster li replicava: ‹‹Però, senyor Pla, home, no!; el que passa és que vosté és excessivament conversador›› (Crespo 2002: 26). El de Sueca també fa broma en explicar que desconfiava de la col·laboració de Pla amb el servei d’intel·ligència que pagava Francesc Cambó i que dirigia Bertran i Mussit: ‹‹Coneixent-lo, a la llarga vaig pensar: “Home, si vosté és espia del Franco, no s’explica com va guanyar la guerra…”. Després va ser espia dels aliats; podia repetir igual.›› (Crespo 2002: 27).

L’amistat amb Pla va més enllà i es barreja amb l’admiració personal. Per exemple, quan li comenta, en la carta del 7 de març de 1967, a Francesc Giner, que ‹‹Josep Pla compleix 70 anys un d’aquests dies›› i que ‹‹un grup d’amics de València i de Barcelona hem pensat que hauríem d’aprofitar l’ocasió per dedicar-li un petit homenatge››. Aquest homenatge consisteix a ‹‹enviar-li una carta, una tarja o un telegrama de simple felicitació››, ja que Fuster se n’alegraria i creu ‹‹que Pla s’ho mereix›› (Crespo 2002: 113-114).

D’altra banda, també són nombroses les paraules i els escrits d’admiració literària del de Sueca cap al de Palafrugell. Així, trobem a l’entrevista ‹‹Josep Pla, a debate›› que, a la pregunta de Baltasar Porcel sobre ‹‹¿Qué cualidades literarias ve en la obra de Josep Pla?››, Fuster respon que ‹‹tendría que haber un montón de tesis doctorales sobre Pla. ¿Por qué no están? Disponemos de monografías tremendamente circunspectas sobre cualquier mierdecilla medieval, sólo de cuatro o cinco estrofas de interés anecdótico, y en cambio… ¿Es que Pla da miedo, como tema de estudio?›› (Fuster-Porcel 1972: 14).

Més endavant, en aquesta mateixa entrevista, Porcel interroga quins volums de l’Obra Completa de Pla creu que són millors i quins pitjors; la contestació no pot ser més rotunda: ‹‹Mi admiración va a la obra en bloque›› (1972: 14). Anteriorment, en una ‹‹Nota sobre José Pla››, havia conclòs que ‹‹Pla se ha convertido hoy en una primera figura, en casi “nuestra” primera figura›› (2002: 131). El 1972, en un article a La Vanguardia Española, ‹‹Josep Pla, de tertulia››, Fuster reconeix que de jove, gairebé se sentia ofés pels articles de Josep Pla, tot i que ‹‹acabé “cediendo”. O sea: en la admiración razonablemente practicada. Si no recuerdo mal, una de mis primeras colaboraciones en la prensa diaria ya era un elogio de su obra: de una de sus obras. Ahora estoy contento de que fuese así.›› (Fuster 1972: 49).

En morir l’escriptor empordanés, Fuster també escriurà ‹‹quatre ratlles a la memòria de Josep Pla›› en Qué y dónde (1981), en què afirmarà que ‹‹Josep Pla era un gran escriptor […]. Algun dia li ho reconeixeran els reticents…S’acaba de morir, el senyor Pla. ¿Qui el suplirà en l’exercici higiènic del sarcasme…? I que conste que Pla no era únicament això…›› (Fuster 2011: 681). També, com veiem en l’article ‹‹Catalunya, més enllà de les fronteres de l’antic Principat››, publicat a Pont Blau (1961), per a Fuster, Pla ‹‹ja val per tot un gènere literari›› (Crespo 2002: 147). I cal no oblidar que Fuster fou un dels defensors de Pla per al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi que mai li van donar perquè els detractors ‹‹actuaven per un cert ressentiment personal›› i ‹‹li retreien haver estat un home de Sant Sebastià, un espia de Franco, haver escrit en castellà››. Així i tot, a les Obres Completes, Pla va deixar tot allò salvable en català. Per això, demana que ‹‹potser ja és hora de deixar-nos de collonades pel que fa al senyor Pla, i dedicar-nos a llegir-lo, rellegir-lo, i a discutir-ne l’obra, que cal›› (Crespo 2002: 122-123).

D’altra banda, Josep Pla també tindrà a Joan Fuster com un amic. Aquesta admiració també la llegim a la carta de Pla a Albert Manent del 5 de març de 1960, on li narra el primer encontre amb Fuster, de qui diu que és ‹‹un tipo importantíssim››, o, sense anar-nos-en més lluny, el fet que li dedique un dels seus Homenots. Quant a la crítica literària, Pla també tindrà bones paraules per a les obres de Fuster: del llibre Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, de Joan Reglà i Joan Fuster, dirà que ‹‹es, sin duda, el mejor libro que se ha escrito sobre el tema››, o de Poetes, moriscos i capellans, que ‹‹es un libro que da gusto tenerlo y hojearlo. Leerlo es muy agradable, una de las mayores delicias››, ambdues crítiques recollides per Isidre Crespo (2002: 194-200).

2. EL CONCEPTE DE LITERATURA SEGONS JOSEP PLA

En la no-conferència que hem comentat més amunt, Joan Fuster, tot i que de manera molt tangencial, no s’està d’esmentar quin era el concepte de cultura que tenia Josep Pla: ‹‹Pla tenia un concepte de la cultura molt especial, no especial, molt digne de tenir en compte i molt aplicable a ell mateix, d’on la cultura consisteix a corregir i esmenar. Aleshores, què passava? Que el plagi, per exemple, era un factor que introduïa i practicava en el seu paper›› (2002: 30). L’empordanés, efectivament, practicava el plagi i considerava que la cultura no és res més que ‹‹corregir i esmenar››.

En l’entrevista amb Vicent Martí, Fuster apunta una idea semblant: ‹‹“Entre tots ho hem de fer tot…” És el concepte de la literatura que té el senyor Pla. S’han d’aprofitar les coses que ja hi ha: corregir i augmentar, que deia ell. El senyor Pla no tenia manies, quan trobava un tros de paper que s’havia de publicar, el que fos, el copiava, i s’ha acabat›› (Crespo 2002: 119). Ara bé, també havia advertit que no ens hem de fiar de tot el que narra –i posa com a exemple la descripció de la primera trobada que es conta a l’Homenots–, ja que ‹‹ell escriu, aproximadament, passats els esdeveniments, tirant al dret. Pla fa literatura, no és un notari›› (Crespo 2002: 119).

A les Notes disperses, Pla recorda que per a plagiar –per a plagiar bé, s’entén–, ‹‹cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses››, i posa d’exemples els escriptors antics, medievals, renaixentistes i els de la primera modernitat, tot i que lamenta que ‹‹ara tothom és original, perquè no sap res de res –ni un borrall›› (1992: 22-23). Per a Fuster, Pla citava tant Stendhal perquè ‹‹també feia el mateix››, és a dir, també plagiava. Tanmateix, Fuster justifica el plagi –ho analitzarem més endavant a partir de l’entrada ‹‹Plagi›› del seu Diccionari per a ociosos–, perquè creu que ‹‹era una manera bastant raonable de fer›› (Crespo 2002).

Abans de passar a l’anàlisi de l’esmentat text, encara hi aportarem unes paraules de Josep Iborra al seu Fuster portàtil, en què resumeix aquest ús del plagi, tant per Fuster com per Pla: ‹‹Joan Fuster no té por al plagi. Al contrari, li sembla, com a Pla, lícit i útil. “Je prends –repeteix amb Rabelais*, un dels seus mestres– mon bien où je le trouve”›› (1982: 119).