El tramvia groc, de Joan F. Mira

I ja he acabat El tramvia groc, després d’unes quantes setmanes assaborint-ne les paraules, els records. I ho he intentat allargar moltíssim, i he volgut que els passejos per la València dels quaranta-cinquanta no arribaren a la fi. I he vist de la mà del menut Mira part de les coses que ell veia en l’etapa infantil i preadolescent. I he viatjat amb el tramvia groc, en els estreps. I li he conegut experiències i anècdotes, i he vist passar tota la història europea pel camí de sa casa. I m’ha presentat els veïns, i els germans, i les cosines, i els oncles i ties, i una mare pietosa i un pare que l’hagué d’abandonar massa aviat. I hi he trobat un trosset del canvi que experimentà la societat valenciana d’aleshores. I he comprovat com descobria un món, com sempre tenia els ulls oberts i com no se li escapaven els xicotets detalls. I m’ha ensenyat com moltes de les seues novel·les o narracions, algunes de les quals havia llegit i altres que aguarden el seu torn, beuen de la seua memòria. I he sabut que estava davant d’un gran llibre a mesura que llegia, i he necessitat, per tot i per tot, més dosis miranes, més memòries o més novel·les. I he notat com fa la sensació que Joan F. Mira acaricia cada mot, l’embolcalla de tendresa, sense cap pressa per avançar, delectant-se i delectant-nos, tenint clar què toca ací i què toca allí, casant els substantius amb els adjectius i les subordinades, de vegades amb una punta d’humor o ironia, de vegades amb un pessiguet de tristesa. I sí una cosa queda clara és que el Mira de deu, onze, dotze, tretze anys, va tenir una infantesa feliç: “érem innocents, que no ignorants”. I, segurament, a mesura que païsca aquesta lectura desitjaré col·locar més i més coses, però l’emoció del moment fa que acabe ara amb una sèrie de fragments que m’han sobtat i que són propis del que els experts anomenen literatura…

“La primera veritat, i potser l’única, que podem afirmar conscientment sobre nosaltres mateixos és que existim perquè durem en el temps, i el nostre temps és la memòria, no és el pensament.”

“Som un jo cadascun de nosaltres perquè som el mateix individu que ahir i que l’any passat, i això ho sabem no per una meditació, per un cogito, un “jo pense”, sinó per un record: jo me’n recorde.”

“La memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna alguna llum al present i algun sentit als possibles futurs. […] Ens serveix quan ella vol, no quan volem nosaltres, aquesta és la qüestió. […] Segurament recordem a penes una fracció d’una mil·lèsima part de la nostra infantesa, o del poc o molt que hem viscut […]. Perquè no hi hauria literatura possible si la memòria dels humans fóra nul·la, però tampoc no n’hi hauria si fóra total i perfecta.”

“El primer instant en què vam sentir què volia dir tenebra, eternitat, sexe, tempesta, cadàver, fulla que cau, plaer, cor o desfici: i la suma d’aquests instants és el principi de l’autobiografia. […] Tant se val: la matèria narrada apareixerà o no com a memòria, però els materials mateixos de la construcció narrativa, les cares i els ulls, les pells, els colors i les olors, la música dels sons, són memòria i no poden ser cap altra cosa.”

“Agustí diu: “jo visc, i per tant existisc”, i amb això afirma que la primera realitat és la pròpia vida: el jo és real, la resta vindrà després. Com en l’escriptor quan escriu, que escriu sempre, tant si vol com si no vol, tant si s’ho proposa com si no, des de l’únicarealitat de la pròpia existència.”

“I aquesta és també una forma d’entendre la vida en societat, un racó peculiar d’una cultura: sóc responsable només d’allò meu, del meu espai particular, no del tros del veí, però el veí ha de ser tan responsable com jo, i entre tots preservem el bé comú.”

“Així van transcórrer més de catorze segles, des d’Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havia de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.”

“Després, per davant d’aquella casa que ara no existeix, ja no ha tornat a passar la història, que vol dir sempre història militar o història armada, d’exèrcits, de reis i de grans generals, o almenys era així com jo la sabia quan contemplava des de la finestra el trànsit del camí reial, tal com l’havia estudiada a l’escola primària o als primers cursos del batxillerat.”

“Així, afirmar que era una obra de Primo de Rivera volia dir que aquella era una carretera ben feta i ben pavimentada.”

“[…] una ciutat singular i antiga que ací es destruïa ella mateixa a consciència, amb voluntat perversa, amb el propòsit de convertir-se en banalment i insubstancialment moderna com qualsevol barri d’eixample de mitjan segle XX de qualsevol ciutat sense esperit; una intenció suïcida i autodestructiva que tingué alguns anys després l’aplicació més brutal en l’arrasament de l’antic Hospital, que jo travessava, d’una porta a l’altra del vell recinte medieval després de creuar l’avinguda.”

“I perquè aquella ciutat era la meua, i la terra dels camps treballats i regats era més meua encara, no envege el lloc de naixença de ningú.”

“Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer -govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble- camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d’aquests camps de l’Horta, serà capaç de destruir-ho tot.”

“Aquest és un paisatge agrari sense ornamen-ts superflus, sense exuberància, sense cap barroquisme tòpic i absolutament fals (ací hi ha més Descartes que Bernini, per entendre’ns, forçant una mica la comparació), i on la bellesa està en la terra mateixa, en els solcs, els marges, les feixes, i en l’exactitud de les línies i de les superfícies.”

“Qui de menut, com jo, ha odiat les gallines picadores i li han fet molta pena les pobres picades, difícilment podrà, més endavant, encaixar de manera eficaç, i moralment i emocionalment tranquil·la, en qualsevol corralet gremial, doctrinal o acadèmic, on no suportaria ser picat però tampoc sabrà ser picador.”

“No era una vida fàcil, neta i quieta, els animals i les persones, al contrari de la creença general, emmalaltien més sovint i estaven més mal alimentats, i si algun romàntic il·lús o mal informat no hi està d’acord, jo podria afegir detalls més terrorífics encara, però no val la pena: resignem-nos, amb un cor agraït, a viure en un món ple de controls i de laboratoris.”

“La resposta, mig en broma i mig seriosament, i amb molta fantasia projectada sobre l’esperit de mon pare i ma mare, és que vaig ser engendrat com un fill o producte de la pau.”

“D’aquelles sessions comptant bitllets aliens me n’ha quedat una estranya sensació d’indiferència davant dels diners grossos o abstractes i una curiosa gasiveria emocional, no racional, davant dels diners molt menuts, els únics que llavors eren reals per a mi: em costa un esforç molt menor pagar un dinar amb targeta de credit (el meu instint és no mirar ni tan sols la factura, només un paper amb una xifra escrita) que pagar un café amb unes poques monedes.”

“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o d’un adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figueretes que corren, s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i de carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i amb portes inexplicablement sempre tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses.”

“La mutació ha sigut tan profunda, general i veloç com, molt probablement, en cap altre temps de la història: tant, que per als meus fills la meua vida d’infant i adolescent és gairebé incomprensible, i per als meus néts és simplement inimaginable, és com un conte d’un temps remotíssim o de terres llunyanes i exòtiques: per acostar-los només una mica a la meua infantesa, cal explicar el nombre infinit de les coses que “abans” existien i ells no han conegut ni poden conéixer, i el nombre igualment infinit de les que ara existeixen i “abans” no existien ni tan sols en la ciència-ficció o en les càndides fantasies futuristes.”

“[…] incrusteu formalment la careta d’un nen en la cara d’un mapa d’Espanya, d’Itàlia o de França i tindreu el bateig oficial d’un patriota.”

“[…] érem nens innocents, no nens ignorants.”

“[…] era cosa de gent de dreta i amb recursos, com ací han estat quasi sempre les modes més castisses importades.”

“Sentir-se lliure era agafar la coixinera o saquet ratllat amb el berenar i el sopar, jugar amb les xiquetes a tots els jocs a les eres, formar parelletes sense vigilància, amagar-se pels racons i tocar-se una mica, trencar l’ou dur tenyit de colors en el front de la preferida, mirar cuixetes infantils i fer broma sobre el color de les braguetes, coses així, tan innocents com la primera primavera de la terra: tan innocents, però que els meus coetanis del centre de la ciutat no coneixien.”

“El menyspreu de tota forma de cultura escrita era per a ell, en oposició radical a la història del pare, una virtut i una forma de viure: el meu cosí M. no era una mala persona, simplement era un feixista rural.”

“Mai abans no havia pogut fer lliurement una comanda a un cambrer, assegut a la taula d’un bar o un café, i la primera vegada que ho feia tothom l’havia considerada absurda i se n’havia burlat i rigut: però a mi no em semblava risible, simplement diferent, i aquella elecció meua, aparentment contra el sentit comú i contra el món sencer, se’m va quedar gravada ja per sempre com una mostra precoç de llibertat de criteri, de la qual em sentia ben pagat.”

“Els fonaments primers, però, van resultar indestructibles i les arrels, passats pocs anys, es van mostrar ben vives.”

El tramvia groc, de Joan F. Mira. Editorial Proa, Barcelona, 2013. 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent