Defensar nou mesos de treball

I, de sobte, et trobes a un dia de l’exposició del Treball Final de Grau. Pànic, nervis, ganes de fer-ho bé, il·lusió per explicar el teu trajecte fins a arribar-hi. Davant, un tribunal compost per la professora Assumpció Bernal, pel professor Vicent Simbor i per la professora -i tutora- Carme Gregori. Saps que no els has d’explicar el contingut del treball, que ja han tingut la paciència de llegir-se’l -i d’anar fent-ne correccions-. Però et poses en situació: a la sala d’investigadors, encara dubtant si amb diapositives o sense, i tu predicant els objectius, la metodologia, les dificultats, els projectes de futur. Pim, pim, pim, pim. Tot això caldrà preparar-ho atentament, acadèmicament; caldrà vestir-ho de diumenge, amb la muda i el monyo fet. I sense excedir els deu minuts. No obstant això, t’assalta un dubte: com comences? Vols agrair l’atenció i la paciència que els tres docents han tingut amb tu, però, com? Potser benvolguts? Potser distingits? Com, com, com? Segurament siguen uns lleugers nervis. O no tan lleugers. I si fas diapositives? No en faràs moltes que hi ha un temps limitat, home! Quatre o cinc que resumisquen els punts clau de l’exposició? Recordes les dues primeres exposicions de la carrera: eren amb les dues professores del tribunal. I l’última, amb el professor que també estarà avaluant l’exposició. Pel mig, n’has fet unes quantes: sobre l’Edat Daurada, sobre el periodisme i la manipulació, sobre Nietzsche. No, saps perfectament que no són iguals. Ara has d’exposar què t’ha portat, què has aprés, amb un treball que el tribunal ja s’ha llegit, i amb un nivell de formalitat més elevat. Revises ràpidament els inicis de les exposicions ja fetes i no en traus l’entrellat. Les deixes córrer. També et planteges que això no es tracta de cap conte en què hi ha un jove que parla una mica ràpid, i que hi ha de dominar la claredat en l’expressió. Ni una botitja, et dius. Ni un barbarisme. Què en pensaria Fuster? Què creuria del treball d’anàlisi de les seues “restriccions mentals”? T’ho preguntes; ell fou un grandíssim tertulià que sabia dominar les tècniques i tàctiques de l’oratòria. Et tornes a papar el discurs aquell de les Normes de Castelló i l’entrevista de Montserrat Roig; no és la primera volta que ho fas, sovint, abans de posar-te amb el TFG l’has escoltat ni que foren cinc minuts. Tens la veu de Joan Fuster en el cap. I et decideixes, obris un document word i deixes que els dits teclegen: Bona vesprada! Abans que res, voldria agrair… 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *