Els reptes econòmics d’avui són coneguts, però es poden resumir en un de sol: generar un dinamisme empresarial que produeixi prosperitat, que generi ocupació no precària i que sigui més sòlid, més resilient, que l’anterior. Aquesta és l’essència i tota la resta de polítiques i d’objectius han de girar al seu voltant.
En aquest sentit, podríem dir que les polítiques sectorials han desaparegut. O, dit d’una altra manera, que queden subordinades a aquest propòsit principal. Cal actuar amb aquesta visió: dedicar esforços a promoure unes condicions que facilitin la inversió –autòctona o internacional– per a crear empresa i, a través d’ella, crear ocupació.
Aquest repte ens obliga a remoure, a sacsejar, moltes convencions: sobre el paper de les administracions i de la iniciativa privada, sobre el model d’estat, sobre la funció dels diferents agents de l’economia… Per això, necessitem idees. I idees agosarades. És segur que no totes les idees agosarades ens seran útils, però també és segur que totes les idees útils seran necessàriament agosarades.
Aquesta renovació del pensament convencional ha de ser pràctica: no es tracta de dir què volem o què necessitem sinó com podem aconseguir-ho. Quan parlem de ser una societat creativa, també parlem de fer front a qüestions tan pragmàtiques i, ahora, tan conceptuals com aquestes. No és un desideràtum; és una necessitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!