Blocs de VilaWeb

2.3. Altres motius temàtics

Vicent Simbor afirma al seu llibre que Bearn o la sala de les nines és ‹‹la summa o compendi de la producció villalonguiana›› i que té una gran ‹‹riquesa en amplitud i profunditat dels motius temàtics›› (1999: 197). I és que, a més de les diferents concepcions dels personatges (lliurats-rics psicològicament i moderadament-retinguts-rics psicològicament) i del tema central que en vertebra les pàgines, trobem diversos motius temàtics, alguns dels quals apareixen també en altres obres de l’autor, però que fan d’aquesta una novel·la complexa i li atorguen diverses lectures.

A més dels ja tractats, Simbor hi troba molts altres temes que podríem anomenar secundaris però no per això menys importants. Un podria ser la crítica de l’art i de la literatura, assumida sobretot en els nombrosos parlaments i digressions de Don Toni. Per exemple, quan parlen del mite de Faust, que, d’altra banda, dóna lloc a l’acció de la primera part de la novel·la, en què el senyor de Bearn ven –metafòricament– la seua ànima al dimoni –reencarnat en Donya Xima– per esdevenir més jove, Don Toni diu:

‹‹A vosté no li és simpàtic. A mi tampoc. És un heroi poc clar. No sabem què s’han proposat ets alemanys amb aquest mite, s’origen del qual, segons ets erudits, és anglès, encara que a mi em sembla germànic de cap a peus. Una cosa desaforada, com totes ses seves. Noti que ses dues versions de què parlàvem no són només que una única estafa: Faust condemnat és una víctima de Mefistòfeles…›› (2008: 115)

O quan li replica a Donya Maria Antònia, la qual comenta que ‹‹Que bé que vendria ara un poc de Barbiere di Siviglia››:

‹‹Il Barbiere di Siviglia –replicava el senyor, perdut en les seves elucubracions– és un plagi de Le nozze di Figaro, de Mozart, que s’inspira en s’obra de Beaumarchais.›› (2008: 273)

Un altre motiu temàtic seria l’oposició de la cultura i la intel·ligència al primitivisme i l’irracionalisme, que trobem en la comparació entre Don Toni i els treballadors. Així, si Don Toni se’ns presenta com a racional, intel·ligent i culte, per posar el cas d’en Tomeu, el senyor li etziba un ‹‹No juris. Éts un descuidat. No saps mai tancar una porta›› (2008: 302). A més, Don Joan també el descriu en aquestes paraules: ‹‹Valga que en Tomeu no tenia intel·ligència per adonar-se’n›› (2008: 302) o ‹‹El vaig mirar. El vaig veure bell, alt, proporcionat, morè, decidit. Un rull li tombava damunt el front. A mesura que augmentava en bellesa semblava disminuir en intel·ligència›› (2008: 305).

I amb aquesta cita, entrarem a tractar un tercer tema present, no només a Bearn o la sala de les nines, sinó també a tota l’obra de Villalonga: la bisexualitat, en aquest cas, en Don Joan. Com hem vist, ens parla d’en Tomeu amb adjectius com ‹‹bell, alt, proporcionat, morè, decidit››. Sembla que l’excita, l’atrau, perquè, a sobre, es fixa en una característica com que el rull li tomba damunt del front. D’altra banda, també el veiem alterat davant la presència de Donya Xima, com ja hem vist més amunt. I, una volta més, quan troba els dos xics napolitans a Roma, que els compara, de tan bells, a dues escultures gregues:

‹‹Quan l’acabava vaig sentir que els meus veïns, dos napolitans que sols coneixia per referències de la cambrera, sortien de la cambra i vaig córrer a la porta sense saber què feia. Mai els meus ulls no havien contemplat res tan bell. Imagina’t dues figures gregues de museu, dos adolescents de bona època dotats d’una mobilitat que a cada instant els feia semblar diferents. Aquelles diferències expressives, aquella fuga constant, acabava per donar-los una tal semblança que no he pogut recordar-los un per un, sinó en conjunt. En veure’m s’aturaren per cedir-me el pas i la gravetat que aparegué de cop en els seus semblants els ennoblí i els féu parèixer més homes.›› (2008: 239)

Observem un Don Joan que intenta reprimir-se la sexualitat, d’acord amb la seua condició de sacerdot. Però és gràcies a ‹‹un moix›› que li ‹‹pegà un miol‹‹ que ‹‹tots dos es confongueren en una mobilització de rialles blanques, ulls mig tancats i rulls tallats en pedra anteriors a Nostre Senyor Jesucrist›› (2008: 239). Ací, creguem que aquesta referència a abans de Jesucrist pot indicar aquesta imposició de Don Toni a fer-lo sacerdot. Abans de Jesucrist equivaldria, per tant, al fet no de no haver de reprimir-se per no ser un home d’Església.

D’altra banda, també hi és present, de nou en el personatge de Don Joan, que ja hem assenyalat que és l’únic personatge transparent des del punt de vista psicològic, l’exaltació del cos masculí, per mitjà de l’educació física a què l’obliga Don Toni. Notem, una volta més, la contradicció interna del narrador-personatge:

‹‹–Has de procurar assemblar-te an aquest atleta –m’havia dit Don Toni–. Sa teva vocació religiosa no s’oposa en res a sa gimnàsia.

Jo discrepava d’aquest parer, encara que la meva naturalesa se sentia atreta pels exercicis o sports, com diuen avui.›› (2008: 53)

Parlarem ara del neguit per l’absència de fills que perpetuen l’obra i llinatge, un altre dels temes que trobem al text. Don Toni, que no té fills reconeguts, necessita perpetuar la seua vida i, per a tal fi, decideix escriure unes memòries:

‹‹–És natural –deia– que s’homo llegeixi fins a sa meitat de sa vida però arriba un moment en què li convé escriure. O tenir fills. Si ens il·lustram, és per il·lustrar alguna vegada, per perpetuar allò que hem après.›› (2008: 150)

Com que no té fills, la seua posteritat, com deia Joan Fuster, serà de paper. Això ja ho havia indicat Don Joan unes quantes pàgines abans: ‹‹Les Memòries recullen, Doncs, la part d’immortalitat que li correspon; dins elles ha fixat records i circumstàncies.›› (2008: 77)

Seguirem en el personatge de Don Toni. I és que, malgrat l’afecció per l’aristocràcia, no pot amagar un menyspreu i una enveja personal cap al marqués, tema que apareix en moments puntuals al llarg de la novel·la. Així, en la conversa que manté amb el senyor Vicari deixa entreveure aquest menyspreu:

‹‹–En Collera no ha estat mai parent nostro. Na Magdalena és tan buida com per creure que això li dóna importància. Vol dir que ara és en Collera qui l’engresca?

–Pareix que s’ha ofert a recomanar l’assumpte. Com que està tan relacionat a MadriDon..

–En Castelar i ell són es dos primers lloros d’Espanya –digué resignadament el senyor–. Faria millor de seguir contant rondalles an es Congrés.›› (2008: 107)

Però, sobretot, sobta que confesse l’enveja que sent just abans de morir: ‹‹Mira –interrompé incorporant-se–, m’acús d’haver tengut enveja d’en Jacob Collera.›› (2008: 330)

Un altre dels aspectes a destacar és l’atracció paidofílica de la pintora anglesa Miss Moore pel nebot-net de madò Coloma. Aquesta pintora, que ja ha aparegut durant el viatge dels senyors a Roma, se’ns presenta quan apleguen a Bearn i en Tomeu, en paraules de Don Joan, ‹‹ens comunicà la novetat del poble: una senyora anglesa acabava de llogar una casa›› (2008: 261). No obstant això, acaba el seu parlament dient que el pinta. Res pot imaginar el pobre Tomeu de l’escàndol que acabarà passant. I és que, com segueix Don Joan, ‹‹l’anglesa havia atupat madò Coloma. El nebot-nét, que intentà d’oposar-s’hi, també havia rebut›› (2008: 267). I sembla que ‹‹La causa de l’escàndol havia estat, en efecte, un retrat que l’estrangera pretenia fer del nebot-nét de madò Coloma. Aquesta, que sabia la història del retrat d’en Tomeu, tractà d’impedir-ho›› (2008: 267). No ens ha d’estranyar aquest fet, ja que la mateixa Miss Moore ja s’havia donat a conéixer quan la van veure per primera volta: ‹‹El somriure desvergonyit i la paraula maschio establien una espècie de complicitat entre aquell home jove, en plena virilitat –i en dir això tornà a mirar-me–, i jo, una miss descolorida i mústia.›› (2008: 264)

Finalment, comentarem un dels temes que, tot i que al llarg de la novel·la sembla no tenir gaire importància, acaba sent el desencadenant de molts dels fets als quals no els trobàvem sentit. Parlem de la francmaçoneria. En principi, és una de les característiques que se li apliquen a Don Joan; una més. Que si era bruixot, que si era francmaçó. Però no s’hi entra. De fet, només apareix dues vegades l’adjectiu abans del desenllaç. Ara bé, és quan arribem a l’epíleg que comprenem fets que ens havien passat per alt. Però anem a pams.

Al capítol 17 de la segona part, ‹‹La pau regna a Bearn››, comença amb la misteriosa mort de Madò Coloma, ‹‹aquella vella que vivia tota sola, de la qual, sense gaire lògica, deien les persones porugues que un dia l’assassinaren, fou trobada morta al peu del llit, segons sembla, estrangulada. […] Qui podia tenir interès a matar una dona que ja no semblava d’aquest món?›› (2008: 277). I és cert, en un primer moment, dubtem del perquè de la mort d’aquesta dona.

Més endavant, afirma Don Joan: ‹‹També van dir, i no es pogué saber d’on havia sortit, que la medalla robada a madò Coloma era francmaçònica, i amb aquest motiu, sense venir a tomb, s’hi tornà a mesclar el nom del senyor. El misteri d’aquella mort em semblà un avís, quasi un pressentiment.›› (2008: 278). Una de les causes sembla aquella relació en els francmaçons i, automàticament, s’associa amb el nom de Don Toni. I és que aquest li havia regalat aquella medalla, perquè ‹‹jo, una de ses vegades que vaig anar a França, em vaig fer francmaçó›› (2008: 282). Comencem a lligar fils: Don Toni, que confirma les sospites de la gent (com diu en un moment donat el mateix Don Toni, ‹‹Naturalment, amb el temps, lo que avui és xafarderia es convertirà en història›› (2008: 297)), havia pertangut a la françmaçoneria; li dóna una medalla francmaçònica i ocorren uns fets misteriosos.

És quan fem una lectura atenta i, lògicament, ja en sabem el desenllaç, que comprenem aquelles frases que en principi ens pareixien simples recursos retòrics, però que no eren altra cosa que pistes per entendre el final. La frase abans esmentada de Don Joan ‹‹El misteri d’aquella mort em semblà un avís, quasi un pressentiment›› (2008: 278) o ‹‹¿He dit que la mort de madò Coloma fou, entre aquestes muntanyes, com un preludi del final que s’organitzava? ›› (2008: 288) ens poden fer creure que, evidentment, la novel·la acabarà amb la mort dels senyors. No obstant això, amb l’epíleg entenem millor que aquell era l’‹‹avís››, el ‹‹pressentiment›› o el ‹‹preludi›› del final. Perquè, recordem-ho, Don Toni havia estat lligat a les logies maçòniques des de 1862 fins a 1866, i ara l’ambaixada maçònica prussiana s’hi presenta perquè vol recuperar tots aquells documents que els relacionen i que es troben a la sala de les nines. Una sala, d’altra banda, que no s’havia obert al llarg de la novel·la. Don Joan, però, decideix cremar tots els materials que necessiten aquells francmaçons, sacrificant així també la voluntat de seguir vivint-hi.