Blocs de VilaWeb

D’ací unes hores, tornarem a aquesta bella illa, a aquesta bell poble, a aquesta bella nació. Ens assemblem molt més del que pensem als nostres cosins germans sards, que també busquen una llibertat que els neguen per tots els costats. Una llengua pròpia: el sard, columna vertebral d’uns territoris que busquen l’autodeterminació. “Sardigna no est Italia!”. Com tampoc nosaltres… i etcètera. Serà una breu estada (des de hui, dimecres, fins a divendres) en què hem de solucionar una paperassa acadèmica i gaudir, si el temps ens ho permet -toquem fusta- del Mediterrani vist des d’un altre angle. A l’octubre ja hi vaig anar a vore-la, a ella, i ens vam recórrer tot Sàsser i part de l’Alguer. No vam sentir parlar ningú en català, però sí que vam coincidr amb la Trobada dels Clubs Excursionistes dels Països Catalans, per la qual cosa vam trobar-nos-hi gent de Girona, Barcelona, Mallorca, Alacant i, segons em van informar, també d’Ontinyent. Ei, un mocador, el món!

Per tant, i ara sense pressions ni angoixes, ens n’anem a Sardenya, però, el que sabem cert és que, tot i que seran poques hores en una terra que sentim com a germana , hi tornarem, amb més temps i amb noves aventures que realitzar. Anem a agafar l’avió, ja vos contarem com hi ha anat, i si hem escoltat algun alguerés dialogar en català. Que bonic és haver donat dialectologia!