Des de la Plana

El ministre Zoido té malsons amb Puigdemont apareixent per tots els racons de Catalunya, per camins rurals, vorals, carreteres, maleters i parlaments, el President està reunit amb el president del Parlament a Brussel·les. Per descomptat, el Estat Español ha tractat de prohibir aquesta reunió, però no ho ha aconseguit. Perquè una cosa és que siga una monarquia amb un govern dictatorial i una altra, de ben diferent, és que tinga cap mena de jurisdicció sobre cap altre país.

En venjança, la Guàrdia Civil, aquell cos benemèrit que va contribuir a fer gran l’immensa agressió contra civils desarmats del passat primer d’octubre, ha irromput a les seus de l’ANC i d’Omnium. Buscaven documents per ordre del jutge Llarena, aquell que va haver de retirar l’ordre (més literària que judicial) d’extradició sobre el President i que aquesta mateixa setmana no ha tingut valor per a reactivar-la a Dinamarca. S’ha limitat a confessar públicament que no pretén jutjar cap delicte, sinó només idees polítiques. Fins i tot el busquen per dins de les clavegueres. Les forces de seguretat de l’estat regiren les clavegueres de l’estat. Literalment.

Per eixamplar la venjança, s’ha tancat la delegació de Catalunya a Brussel·les. Bàsicament, per a fer mal, perquè se’ls havia ordenat que impediren la reunió de dos ciutadans europeus lliures. I això, en un estat de dret, és impossible d’aconseguir. A Espanya, es veu que no.

Però, mentre tot això passa, Ricardo Costa, un personatge de Castelló, germà de Juan Costa, que es diu que va començar a pujar a partir del seu matrimoni, confessa. I confessa que el seu partit, el PP, es va finançar il·legalment. I que el cap dels delinqüents era Francisco Camps, que no està imputat i que es veu que tampoc ho pot estar (no entenc la raó, però segurament hi serà). I també confessa que ell no va fer res per a impedir uns delictes dels quals n’era sabedor. Molt abans, amb el cas dels vestits de Camps, ja apareixia relacionat amb un rellotge de luxe.

Però el més fort de tot és que, mentre ho confessa, alça el braç per a tapar-se la cara amb la mà. I deixa veure la polsereta amb la bandera d’Espanya al canell. Que es veja bé. Que quede clar que sóc un delinqüent i que només he confessat quan ja no he tingut més remei, però que quede clar que sóc espanyol fins la bandereta del canell.

Pel què es veu, ni el jutge, ni el fiscal, ni ningú d’allà, l’ha obligat a desfer-se d’una ensenya que, en ser exhibida en un moment com aquell, només pot considerar-se ultratjada. A menys que ja els semble bé, que l’ensenye, i que siga un senyal per tal que la Justícia no s’acarnisse amb ell, que ja té el pèl blanc, el prestigi i la vergonya sota zero i poques esperances de tornar a càrrecs com quan era conseller de la Generalitat Valenciana i parlava amb aquells girs tan… «o sea». No sé si m’enteneu. Que amb l’edat que té, ja no es refarà, de la vergonya que passarà. Per això amaga la cara i ensenya la bandera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!