Ultratge, de Joan Olivares

La poetessa saforenca Àngels Gregori, a New York, Nabokov & Bicicletes, escriu que dir aigua és dir memòria. De la memòria, del record, està impregnat aquest primer recull de relats de l’escriptor otosí Joan Olivares. Setze contes que ens desperten sensacions contraposades: l’alegria de viure, però la misèria de la postguerra; l’esperança de construir un futur millor, contra les imposicions d’un règim que odiava la llibertat; la il·lusió per tirar endavant enfront de les hòsties rebudes. Ultratge és tot això i més.

I aquest més és el resultat de l’observació, de la recopil·lació, de les cròniques, de les experiències. Joan Olivares, magnífic mestre de l’ofici d’escriure, sap com alterar-nos els sentiments amb relats com “La maleta”, “Tant va el cànter a la font”, “Mimi”, “La millor oloreta del món”, “El sostre de palla” o “Ultratge”. Bé, per citar-ne uns pocs, perquè no sabria ben bé quins agafar. Potser, el del pare que, mort el fill, decideix carregar amb la maleta de la nostàlgia i de la culpa; potser, el de l’home que viu en un cabàs i que, malgrat el seu mal geni, és estimat per tot el poble; potser, el del descobriment del bidet, amb el tema lingüístic de rerefons; potser, el de la dona que s’està morint però que no vol ser cap molèstia per ningú; potser, el del mecanisme que engega el fet de menjar unes faves pròpies; potser, el d’un mestre estimat, respectat i vanagloriat per un poble, metàfora del que són els grans pares per al nostre; potser, el que ens exposa que les banderes arqueològiques només serveixen per a torcar-nos el cul.

Ja des de la primera pàgina, se’ns barregen les llàgrimes i el somriure agredolç de pensar que allò que llegim és la nostra història com a país, com a poble. Però allò que fa màgic aquest recull és que tots els contes sobresurten pel que fa a la qualitat, amb un lèxic riquíssim, propi, no només de la Vall d’Albaida, sinó de totes les comarques catalanoparlants. Un lèxic que bé ens valdria un treball detallat, amb les “isetes” i la varietat de frases fetes, així com, moltes voltes, la representació de la llengua parlada, amb el “mos” que tant emprem. Llegir Joan Olivares, ja ho he escrit en alguna ocasió, és veure el llegat d’Enric Valor perfectament reflexat.

Obviant la part de ficció que, lògicament, hi haurà, molts d’aquestos setze relats prenen un to íntim, autobiogràfic, que, en moltes situacions, trenquen la distància entre el narrador i l’autor. Per exemple, l’afecció a la lectura del protagonista del conte “Qu’est-ce que c’est?”, a partir dels “retalls del diari que l’oncle Joan enviava des de Barcelona, on feia de militar, a l’avi Enric. (…) D’ací o d’un volum de tapes roges titulat Genoveva y Mariana que hi havia en una lleixa de l’habitació fosca”. O el mas històric, de llegenda, que troben passejant pels camins d’una vall que, tot i ser meua també, encara fa que la senta és meua, que em senta més orgullós de pertànyer-hi.

Ara bé, al llarg d’aquestes pàgines –que es queden molt, molt curtes–, hi ha una sèrie de frases que no me n’he pogut estar de subratllar, per dolces, per tendres, per punyents, per veraces i per poètiques. Entre elles, destaque una del conte “L’últim mas: II. Consciència (Hivern)”. Concretament, la que exclama la dona del mas: “Els diners no valen res: els tens i ja no els tens. El que val de les persones és la consciència.” I no s’enganya. Gràcies a la consciència, ells, estretament lligats per un respecte envejable hui en dia, aconsegueixen salvar aquell mas perdut i que, com si d’un temple de peregrinatge es tractara, es transforma en l’objectiu de moltes excursions. Però també gràcies a la consciència, aquest llibre aconsegueix fer-nos sentir orgullosos de ser qui som, de mantenir-nos vius, d’utilitzar la nostra llengua, de tenir una història que, fixeu-vos-hi!, es pot convertir en literatura en mans de la persona adequada, de pensar que sí, que podem fer possible un canvi, de comprometre’s en la terra i en el país, de voler ser aquell mestre que de veritat sent la vocació. Aquest és, en definitiva, el paper del professor i escriptor Olivares, el d’intentar ser un mestre necessari i imprescindible per al País, el de recordar-nos les arrels i els orígens i el d’aplanar un camí amb molts d’obstacles.

Feia temps que no gaudia tant d’un llibre i, per això, l’única cosa que se li pot dir és que moltes gràcies. Dir aigua és dir memòria. Però dir Joan Olivares és dir record, esperança, optimisme, lluita, llengua, país, estima per la terra, saber, experiència. Crec que de major, com explicava Núria Cadenes sobre Jaume Cabré, jo vull ser com Joan Olivares i, si cal, em deixe la barba i tot. 

Web del llibre: http://triallibres.com/llibres/ultratge.html



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres, escriptors, literatura per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent