PEDRES, MARS, OCEANS

la casa virtual d'un free-lance sense clients, d'un escriptor sense sou i d'un ciutadà sense estat.

23 de febrer de 2013
Sense categoria
0 comentaris

OBRA MENOR

Per què i qui decideix quines són les obres que realment valen la pena d’un escriptor?

En els temps en què vivim sembla que tot el que no sigui productiu és nefast. I així ens va. La crisi general ha arribat a les humanitats i es veu que ara no hem de llegir per gust -els qui llegim- sinó per incorporar determinades obres al nostre currículum. I qui és que ha decidit que determinat escriptor ha de figurar al cànon? I sobretot, per què aquella obra en concret i no cap altra?
          Ho reconec, som un ferm defensor de les obres menors, o de les que no tenen tanta anomenada, diguem-ho així. Davant de l’avorriment suprem que suposa la lectura de Madame Bovary (ep, fins i tot es va fundar un club de gent a qui no li agradava gens la novel·la i que no trobava on expressar-ho), hi ha la meravellosa L’educació sentimental, per no moure’ns de Flaubert. Tothom elogia molt El roig i el negre d’Stendhal, però a mi em sembla molt millor La cartoixa de Parma. Tothom posa en el cim L’ illa del tresor i L’estrany cas del doctor Jekyll i mister Hide d’Stevenson, però jo a aquests dos temples majúsculs de la literatura li afegiria sense dubtar-ho La fletxa negra.
          A casa nostra passa més o manco el mateix. Davant la meravella que és Mort de dama a mi Bearn no em motiva tant. I escolliria molt abans Aloma o La mort i la primavera que no La plaça del diamant de la Rodoreda.
          Però sobretot, sobretot, el que ens cal és tenir la ment oberta, no imposar lectures i no menysprear gèneres, sobretot quan aquests són una fàbrica important de futurs lectors, com ho ha estat la literatura romàntica, el western o més recentment la literatura neo-gòtica amb vampirs o la moda nòrdica de la novel·la negra. No em cansaré de defensar allà on calgui que la nostra literatura és molt millor que molt del que ens intenten imposar, i hem de treballar al màxim per donar-la a conèixer i promocionar-la a l’exterior i posicionar-la en el seu just lloc: una literatura que no té res a envejar a la francesa, la italiana o la portuguesa, per posar exemples propers. Ara bé, si no volem que ens tractin com a literatura menor hem de deixar que el lector pugui escollir amb llibertat.
          La lectura no hauria de ser quelcom que es regís per uns paràmetres fixes com els d’omplir una llista d’objectius aconseguits. Sobretot perquè de vegades a la llista hi ha autèntiques patranyes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!