Tan xicotets com una bona cassola en companyia de la família i en el camp, acompanyats de les ties, dels oncles i d’un dels cosins. L’aroma de l’afecte i de l’estima sura per un menjador que fa anys que no xafe. Fora, algunes remodelacions en la piscina, adaptada als nous temps, i un “mecaguendéu” que em sona més que familiar, com si fóra (és) germà del “mecaguendéu” de tota la vida. Els mateixos gestos, les mateixes paraules, la mateixa manera de contar les coses. No, no és ell. Però és el germà, sang de la seua sang, que sé que va sentir la pèrdua com nosaltres, com el llegat que deixà. “Eres “ganya” pur”, li crida la dona amb un somriure. Ell també ho era, de “ganya”. I gaudisc d’escoltar-lo, de sentir-lo parlar del Barça, de veure que llig l’Sport, com ell ho feia i com vaig aprendre a fer-ho jo. La
picâeta, l’arròs, el café, les pastetes. Cada cullerada, cada alenada, cada glop, cada comentari de qualsevol d’ells. Em sent a gust, sense cap inadaptació per edats. Em sent un més, i no em canse de prestar-li atenció. Malauradament, molts creuen que allunyar-se d’això és la solució per a avançar cap a un progrés més fictici que real. No, això és la bona vida, això són els xicotets plaers que no podran reemplaçar mai amb noves tradicions ni amb cap invent tecnològic. Sí, em repetisc: al remat això és la bona vida. I el cap em va a mil per hora, és un mapa d’idees per a un futur pròxim, de projectes i d’il·lusions. Només un però irreparable: faltaven dues cadires, una per a
ella i una per a
ell.
Tot demana entrenament.Fins el dolor.- Diuen.
Però gràcies a aquest tipus de records, es fa més suportable, no?