Blocs de VilaWeb

El carrer és de tots; no distingeix ni economies, ni polítiques, ni classes socials. Hi podem trobar, de matí, treballadores i treballadors que volen portar un sou mileurista per garantir la vida de les famílies. També empresaris que les obliden i a qui els agrada més la secretària que tenen a l’oficina. Hi ha dones que van al mercat, que xafardegen o que fan les compres per als fills que vénen cansats de l’escola. Els avis i les àvies solen aprofitar el calor solar per estirar les cames. L’altre dia recordava quan el meu podia caminar per ell mateix i anava a pel diari, a fer-se el café i després a ajudar la meua àvia. De vesprada, és comú i freqüent veure xiquets i xiquetes acalorats amb bicicletes, corrent o jugant amb la pilota. D’altra banda, sempre trobe alguna o algun estudiant que van a fer les compres del material per a l’endemà. De nit, el carrer és inundat de gent sense sostre que es tapa amb dos cartrons, dones submisses a mafies que les exploten i les transformen en objectes sexuals, drogoaddictes amb unes xeringues carregades d’una benzina que els donarà corda, almenys, durant els pròxims minuts.

Fa por anar pel carrer? No. Tots es coneixen, saben que el ionqui viu allí, que la prostituta viu allà, que el vagabund abans era un dels empresaris que abandonà la família perquè les cuixes secretàries l’atreien més i després se n’anaren, a cuitacorrents, a un altre país a aprofitar-se’n dels béns que havien requisat al desgraciat. Coneixen que aquella estudiant arribarà lluny a la carrera de medicina, potser, fins i tot, descobrisca la cura del SIDA; també coneixen el jovenet ciclista que té els genolls ple de caigudes verticals, però que ha guanyat les últimes curses on ha participat. I si se sap és, sens dubte, per la xafardera de la quarta casa que rep els consells del seu avi, el qual tots els dies surt de casa sobre les 8 del matí.

Ningú s’exclou del carrer. Bé, eixa famíla que ha omplit la casa més luxuriosa,  que no parlen la mateixa llengua del poble i que van amb vestits de marques italianes no es relacionen amb els altres a qui acusen de cocaïnòmans, de putes, de cornuts, d’ancians rabiosos i de dones grosses i sense vida pròpia. No tenen cabuda, perquè han estat educats a base de diners: col·legis privats, bilingües (anglés i el que volen imposar a la gent del poble) i amb uniformes refinats. Sense l’escalfor familiar, cadascú a la seua, amb tots els capricis que han volgut sense esforçar-s’hi. Con toda la educación del mundo, diuen. Una educació que no compta ni amb saludar la resta de veïns, ni somriure als xiquets que hi juguen, ni res per l’estil.

El carrer, vulguen o no, els equipara. La gent de tota una vida no permetrà que tinguen més galons per tenir més diners. La gent de tota una vida no permetrà que els oferisquen tants zeros per enderrocar les seues llars i fer allí balnearis, piscines, pistes de tennis o, àdhuc, de golf. La gent de tota una vida són ells: el ionqui, la dona que fa senyors, el ciclista menut, la futura metgessa, l’avi savi o la dona xafardera. I es volen, i es tracten de tu a tu, sense mirar-se per damunt del muscle, sense mostrar somriures prepotents. I s’estimen, perquè es tenen els uns als altres, perquè es coneixen des que van anar naixent. Perquè tenen un caràcter unitari, i prefereixen volar tots en una direcció. Perquè el carrer és el que els queda quan s’ha acabat tot…