La rèmora

0

Hi ha la rèmora. Una rèmora pretèrita que pren formes actuals; una rèmora sempiterna que es transmuta en ens desconeguts en l’embolcall però familiars en el contingut. Sota aparences innovadores, els sentiments són identificables quan es troben a tocar. La rèmora es transforma en una carta groga pel pas del temps, en un certificat oblidat en un calaix, en dues inicials pintades en una llauna, en una melodia improvisada, en un comentari falsament innocent, en un gest imperceptible, en despertar dotze minuts abans que sone l’alarma i sentir el pes del món als muscles, en un aïllament ple de plans que no es desenvolupen. Adonar-se’n és el principi, però la rèmora hi ancora i la situació de confinament gairebé absolut en fa impossible l’auxili. I la rèmora va fent camí: s’alimenta de les entranyes més profundes de la memòria; es nodreix del record, de la instantània que semblava momentània, de la llàgrima mai alliberada, d’un mateix. La rèmora em menja, et menja, se’l menja, se la menja, ens menja, us menja, se’ls menja, se les menja. A poc a poc, de mica en mica; pareu-hi l’orella i n’escoltareu el rac-rac del ròssec. L’anhelada tranquil·litat dura breus minuts; de seguida, la rèmora derrota la pau i s’hi expandeix. Fins i tot, de nit, la rèmora treballa: cava, cava, cava, cava fins arribar al subconscient i materialitzar-s’hi en un rostre pròxim. L’única solució per véncer la rèmora és enfrontar-s’hi. Però enfrontar-s’hi ben enfrontat. I, potser, ara mateix, les circumstàncies no són les més idònies. Tanmateix, quan ho seran? Tanmateix: quant de tanmateix.