XVI Premis Universitat de València d’Escriptura de creació
El jurat dels XVI Premis Universitat de València d’Escriptura de creació en modalitat de Narrativa Breu en Valencià, format per Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran Garcia-Oliver, ha declarat el relat que hi vaig presentar, “De quan fórem estrelles i coets”, com a guanyador. I, evidentment, no hi puc estar més content i emocionat! I més en veure les personalitats que conformen el jurat: tres autèntics mestres de la ploma. Moltíssimes gràcies! Com també moltíssimes gràcies a totes aquelles persones, en especial Paula, Mireia o Carmen, que es van llegir les vint pàgines abans d’enviar-les al concurs, i me’n van fer comentaris suggeridors, o em van ajudar a fer-les créixer. Huit anys després d’aquell primer Premi Bancaixa -ara han canviat el nom, però és el mateix-, les sensacions són diferents, però la il·lusió és igual o major (això són tòpics, sí, però són certs, redeu!).
“De quan fórem estrelles i coets” va nàixer el 30 de desembre de 2017, moment en què tot va fer un tomb. El relat, en forma de dietari, pren com a base -només com a base, ja que els textos resultants s’allunyen bastant dels originals- certes idees que vaig anar deixant escrites ací, al bloc, ara eliminades, des d’aquell dia fins al 16 de febrer d’enguany. Hi ha la pèrdua, la caiguda, la recaiguda i l’estabilització; hi ha estrelles que s’han esfumat i que han desaparegut del firmament, i coets que s’han mullat o s’han podrit; hi ha pors amagades, esperances renovades i ganes de seguir endavant; hi ha descobriments que fan somriure i ments bellíssimes amb qui ha estat senzill connectar; hi ha viatges, reflexions i fotografies descrites; i hi ha Calders, Colom, Fuster -no hi podia faltar Fuster-, i tants altres, com hi ha sèries i música, molta música. Perquè, malgrat que “la vida no és com l’has vista al cinema”, sí que és més fàcil de portar amb l’ajuda de referents literaris, seriòfils i musicals. Però, sobretot, és més fàcil de portar amb l’ajuda de tota la bona gent que m’ha acompanyat, m’ha aconsellat, m’ha ensenyat la cara amable de les coses i m’ha fet costat tots aquests mesos, des de tots els àmbits: els personals, els professionals, els polítics o els instantanis. Moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots! I, per descomptat, als pares, que són els autèntics herois.
“L’hora del Paradís” era un homenatge als iaios, que se n’havien anat els dos en poc de temps de diferència. “De quan fórem estrelles i coets” ha estat una mena d’exorcisme i d’alliberament de mals. Potser, al capdavall, tindran raó aquells escriptors que afirmen que escriure és terapèutic…