Presentació del Llibre de Festes 2018

0

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2019. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2018, que va tenir lloc el divendres 27 de juliol de 2018. Vinga, us hi esperem!


“No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer. Vull dir: del ‘carrer’ com a espai de convivència. Cada dia que passa, la cosa sembla més clara. El fenomen és, sens dubte, més evident a les grans ciutats, però també afecta les poblacions mitjanes, i fins i tot les subalternes”.

Les paraules de Joan Fuster del 1972, no per alarmistes, són menys certes. Estem perdent el carrer, l’espai de xarrades nocturnes, de fer safareig, de notar l’airet a les galtes. Quant de temps fa que no alcem, amb tranquil·litat, d’una manera relaxada, respirant compassadament, la mirada al cel per apreciar-ne la bellesa, per veure-hi clar? La voràgine quotidiana amb olor de cafè matutí, amb soroll de despertador, amb el brunzit dels motors, amb les estridències de les màquines o amb el repiqueig dels teclats, en té, sovint, la culpa.

No ho obliden: l’essència de poble, i del poble, està en les converses de després de sopar a la fresca, asseguts en cadires de boga, malparlant d’uns, lloant altres. I un motiu per fomentar aquesta rehabitabilitat del carrer podria ser, per exemple, el llibre que ara tenen a les mans. Poden reunir-se, coneguts, amics, familiars, a la porta de casa, per comentar-lo. Poden prendre un refresc mentre expliquen què ha dit qui. Poden fer un cafè o menjar pipes mentre es conten com de majors estan els néts, com de templats apareixen els festers, quina neboda més sabuda que tinc o mira, si és tal. Tot això, i més, poden fer-ho en aquestes nits d’estiu com a preludi de les festes que ja s’apropen.

Un any més, ens hem enfrontat a la magna tasca –no només pel volum de pàgines, sinó també per la responsabilitat intrínseca que comporta– de coordinar el Llibre de Festes. I, per a tal, hem seguit la línia que vam encetar fa dos anys: aquesta tercera edició que dirigim, doncs, és una baula més –no podria ser d’una altra manera– en la tradició. L’Eclesiastès, reencarnat en consciència, no ens ho para de repetir: nihil novum sub sole. No: no hi ha res de nou sota el sol, per molt que hi busquem. L’objectiu, una vegada més, ha estat consolidar determinades seccions i pujar el nivell, la qualitat, els temes a tractar, de les distintes col·laboracions.

Justament en l’apartat de les col·laboracions literàries, disposem d’uns escrits que faran minvar l’ociositat dels amants de la història local; uns escrits que, al capdavall, compleixen les dues finalitats bàsiques d’una escriptura de circumstàncies. Per un costat, hi ha aquells textos que tornen a fer florir en la memòria col·lectiva certs episodis de la vida de l’Olleria, com una passejada per la serra, o l’aparició de les primeres filaes femenines. Per un altre, trobem aquells articles amb una reivindicació de determinades figures (hi ha una segona part dels pasdobles del músic Don Dionisio, iniciada en l’edició anterior; o un text dedicat al doctor Julio Sánchez Juan) o d’espais emblemàtics (el convent de Caputxins), a més d’una explicació de l’evolució urbana de l’Olleria.

D’altra banda, hem volgut fer un gir de 180º en la secció de Som poble. Si els darrers anys vam entrevistar i fer visibles algunes (de les moltes) persones que havien aconseguit algun èxit en els seus respectius camps, enguany hem volgut situar el focus en la gent que treballa –i usem la cursiva a propòsit, ja que, al parer de les seues declaracions, desproveeixen el mot dels valors d’esforç o sacrifici– durant les Festes. La mostra que hi trobaran és reduïda, però bastant representativa de dos dels elements que ajuden i tenen un paper fonamental en la festa: els músics –dos de cadascuna de les bandes del poble–, que amenitzen els actes, i els fotògrafs, que en donen testimoni. No negarem que la secció es queda curta, cosa que no lleva que tinguérem un llistat ben complet amb diverses opcions. El criteri que hem seguit per a la selecció només obeeix a la disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, així com a la quantitat de pàgines que, per contracte, no podem sobrepassar. Demanem disculpes, per tant, per l’exclusió involuntària –i momentània– a què s’ha pogut veure afectada altra gent amb idèntiques característiques. En qualsevol cas, hem d’estar-ne d’enhorabona per aquest fet: per l’abundància d’ollerianes i ollerians que contribueixen a fer millors, a facilitar, les nostres festes.

Igualment, creiem que ja ha quedat establerta fixament la secció Uns se’n van, altres hi vénen. Els càrrecs del 2017 continuen tenint un espai merescut en les festes en què passen el relleu als successors. A més, ens permeten entrar en les seues intimitats i conéixer, des d’uns altres ulls, des del filtre emocional i personal, com havien estat la Presentació, l’Entrada o les Ambaixades, a part dels mesos de preparació i dels d’assimilació. I tot, gràcies, una vegada més, a l’excels treball de gravació i d’edició de la nostra companya Anaïs Penalba. Com que vivim immersos en les noves tecnologies, podran accedir a les entrevistes senceres a través del sistema de codi QR dels telèfons mòbils. A la secció, però, en tindran un mínim tast que ja els podrà donar una idea del contingut.

Coordinar un llibre d’aquestes característiques –creguen-nos– no hauria estat possible sense l’ajuda desinteressada de molta gent. Per això, voldríem expressar la nostra gratitud a tots els que ens han acompanyat en aquest camí de telefonades, recerques i correccions. Davant la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, parlarem en plural i ens referirem als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, per descomptat, al regidor de Festes i batle, Julià Engo, que, a pesar de conéixer-nos, ha seguit confiant-hi i apostant-hi perquè tornàrem a donar forma al nou projecte. I, per extensió, a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els treballadors del qual han respost positivament a tot el que –amb un punt de molèstia, de vegades– els hem demanat.

Ens reservem, però, i amb el benentés que ho comprendran, un espai a part per a Vicent Albinyana i Manolo Mompó, per actuar com a intermediaris i guardar-nos fidelment el material. També per a Víctor Albiñana, a qui, sovint a presses i correres, li hem demanat que ens assessorara amb les imatges i les fotografies que conformen les portades de determinades seccions. I, com no, a Miguel Ángel Martínez, pilar fonamental d’aquest repte, sense el qual les circumstàncies ens haurien acabat enderrocant. Finalment, voldríem tenir unes paraules pels ànims i l’amor incondicionals dels pares, Pepi i José, els quals ens han hagut de patir, però sense mai no deixar d’encoratjar-nos, en totes aquestes setmanes de feina. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra pretensió ha estat seguir la línia anterior i consolidar-ne la marca pròpia sense allunyar-nos de les arrels. S’han quedat, de nou, i com sempre –ai!–, idees en el calaix que esperen el torn per a ser materialitzades en futures edicions. O potser no arriben a veure la llum, qui sap. Al cap i a la fi, el que ens interessa recalcar és que aquest llibre també es nodreix de

les seues idees, dels seus suggeriments, de les seues aportacions; nosaltres només ens limitem a ordenar i canalitzar –amb molta subjectivitat, sí– el material que rebem. Vaja per endavant, però, que entenem que el que tenen a les mans potser no acabe d’agradar a tot el món. De la mateixa manera, lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada, d’alguna informació o d’alguna imatge. No hi busquen dobles sentits; la causa serà, indubtablement –i no, per això, menys excusable–, l’oblit.

Lligen, fullegen, observen aquest llibre de festes. Queden-se amb aquesta anècdota, amb aquella història, amb la cara d’algun ésser conegut o estimat. I compartisquen-ho amb el veïnat, amb els amics amb qui passegen, amb els companys de confidències, amb la família que viu lluny i que ve a visitar-los. És l’hora de baixar al carrer, com deia aquell poeta. És l’hora de ser carrer, de ser poble. Perquè el carrer és el que ens queda quan s’ha acabat tot; perquè el carrer és i serà, per sempre més, nostre. Habitem-lo; visquem-lo; gaudim-lo. Reconquerim el carrer. I passen, és clar, unes magnífiques festes.

XVI Premis Universitat de València d’Escriptura de creació

0

El jurat dels XVI Premis Universitat de València d’Escriptura de creació en modalitat de Narrativa Breu en Valencià, format per Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran Garcia-Oliver, ha declarat el relat que hi vaig presentar, “De quan fórem estrelles i coets”, com a guanyador. I, evidentment, no hi puc estar més content i emocionat! I més en veure les personalitats que conformen el jurat: tres autèntics mestres de la ploma. Moltíssimes gràcies! Com també moltíssimes gràcies a totes aquelles persones, en especial Paula, Mireia o Carmen, que es van llegir les vint pàgines abans d’enviar-les al concurs, i me’n van fer comentaris suggeridors, o em van ajudar a fer-les créixer. Huit anys després d’aquell primer Premi Bancaixa -ara han canviat el nom, però és el mateix-, les sensacions són diferents, però la il·lusió és igual o major (això són tòpics, sí, però són certs, redeu!).

“De quan fórem estrelles i coets” va nàixer el 30 de desembre de 2017, moment en què tot va fer un tomb. El relat, en forma de dietari, pren com a base -només com a base, ja que els textos resultants s’allunyen bastant dels originals- certes idees que vaig anar deixant escrites ací, al bloc, ara eliminades, des d’aquell dia fins al 16 de febrer d’enguany. Hi ha la pèrdua, la caiguda, la recaiguda i l’estabilització; hi ha estrelles que s’han esfumat i que han desaparegut del firmament, i coets que s’han mullat o s’han podrit; hi ha pors amagades, esperances renovades i ganes de seguir endavant; hi ha descobriments que fan somriure i ments bellíssimes amb qui ha estat senzill connectar; hi ha viatges, reflexions i fotografies descrites; i hi ha Calders, Colom, Fuster -no hi podia faltar Fuster-, i tants altres, com hi ha sèries i música, molta música. Perquè, malgrat que “la vida no és com l’has vista al cinema”, sí que és més fàcil de portar amb l’ajuda de referents literaris, seriòfils i musicals. Però, sobretot, és més fàcil de portar amb l’ajuda de tota la bona gent que m’ha acompanyat, m’ha aconsellat, m’ha ensenyat la cara amable de les coses i m’ha fet costat tots aquests mesos, des de tots els àmbits: els personals, els professionals, els polítics o els instantanis. Moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots! I, per descomptat, als pares, que són els autèntics herois.

L’hora del Paradís” era un homenatge als iaios, que se n’havien anat els dos en poc de temps de diferència. “De quan fórem estrelles i coets” ha estat una mena d’exorcisme i d’alliberament de mals. Potser, al capdavall, tindran raó aquells escriptors que afirmen que escriure és terapèutic…

La rebel·lia dels perdedors

0

I amb l’orgull del nostre tros de món,

i amb la rebel·lia de ser petits.

(Xavi Sarrià i Auxili)

Avancem inexorablement cap a una divisió social, cada vegada més marcada, entre guanyadors i perdedors. És el llenguatge esportiu que ens imposen: si hom compleix uns patrons establerts i assoleix un cert nivell crematístic, és un winner; si hom està fora de la norma i no aconsegueix vendre el seu producte, rep l’etiqueta de loser. No descobriré res si afirme que la globalització –del costat dels primers– aniquilarà qualsevol reducte identitari per imposar un únic tot monocolor; el mainstream juga en contra nostra. És el mercat, no?

Per això, que un any més, i ja en van vint-i-quatre, la Colla de dolçaines i percussió La Morralla, el Grup de danses El Revol i el Ball dels Locos hagen donat forma a una nova edició de la Festa de la Magdalena, no pot deixar de considerar-se un èxit –relatiu, si es vol, però un èxit, al capdavall. Un èxit dels que no tenen darrere cap megaestructura mediàtica ni econòmica que els empare; un èxit dels rebels que es neguen a difuminar-se en les modes i ser engolits pels trending topics i tot el tall d’anglicismes fagocitadors; un èxit dels col·lectius que defugen l’individualisme imperant i que, a través de la dolçaina i del tabal, del ball i dels castells, taquen de color i de so la plaça, els carrers, el cel, és a dir, tot allò que ens pertany.

Sentim-nos orgullosos, doncs, de la tasca i de l’esforç impagables d’aquestes associacions culturals de l’Olleria per portar endavant, una vegada més, una festa única. El pròxim 20 de juliol, un menudíssim tros de món demostrarà que, per viure l’alegria i les arrels populars, només cal la voluntat de la bona gent. I, en el tradicional sopar a la fresca, el nostre vell ancestre ens farà retrobar-nos amb l’essència del poble.

Formem part –ja ho hauran intuït– de l’exèrcit dels perdedors. No voldria caure ara ni en victimismes ni en megalomanies; hi hem pres partit decididament, i punt. El que és cert és que, des d’aquesta perspectiva, qualsevol victòria mereix ser celebrada. I si l’excusa és gaudir d’una formidable vesprada i d’una magnífica nit, estimats lectors, a què esperen per sumar-s’hi?

(Text per al díptic de la XXIV Festa de la Magdalena del 2019)

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

Una cirera, Tadeo Isidoro Cruz i els “gauchos”

0

Ara que he vist una cirera, m’ha vingut al cap -en realitat, fa setmanes que l’habita- la història de Tadeo Isidoro Cruz que Jorge Luis Borges relata a El Aleph. Fill d’un gaucho mort per les autoritats, criat entre llops, arriba un dia que crea una família, posseeix terres i és designat sergent de la policia rural. “Había corregido el pasado; en aquel tiempo debió de considerarse feliz, aunque profundamente no lo era”, ens explica l’escriptor argentí. En un moment determinat, ha de capturar un desertor que ha assassinat gent benestant, justament en el lloc on quaranta anys abans havien matat el seu pare. Quan se sent acorralat, el criminal solta un crit que Tadeo Isidoro Cruz té la impressió d’haver escoltat abans. El malfactor mata uns quants homes de Cruz, però aquest, en l’obscuritat, comença a comprendre: “Comprendió que un destino no es mejor que otro, pero que todo hombre debe acatar el que lleva dentro. Comprendió que las jinetas y el uniforme ya lo estorbaban. Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario; comprendió que el otro era él”. Fins que decideix que no s’ha d’eliminar un valent i acaba per unir-se al desertor, que no és un altre que Martín Fierro.

El conte de Borges juga amb la història popular d’aquesta figura emblemàtica i heroi del poble, però parla, en realitat, de trobar el lloc que anhelem en el món. Ara que he vist, com deia, una cirera, m’ha vingut al cap la idea de la por per assumir un destí que el jo interior desitja però pel qual no es vol arriscar. Convencionalismes, pautes, restriccions autoimposades, ja siga per no defraudar o per no danyar la gent que ens envolta; tot són limitacions que, moltes vegades, impedeixen traure’n l’essència i el somriure vertaders. Ocultar passions, intentar encabir pardals en gàbies mentals, proposar-se complir les normes quan es té ànima de boig; en definitiva, el temor i la incertesa a fer cas a les necessitats internes. Ens escoltem?

Hem estat entre els que reben les conseqüències dels que fan cas al seu destí; de fet, m’atreviria a dir que hi som de nou i que algun dia les tornarem a rebre, però no correm, que només són cabòries noctures. Potser, al capdavall, això és entendre un final: que les coses acaben, que les persones evolucionen i canvien, i que no pensen el que pensaven fa, ja no anys, sinó unes simples setmanes. I cal acceptar-ho, i prou, i ja. En canvi, quan ens hem vist limitats i desubicats, no hem estat capaços de seguir els instints, i això és, tal vegada, el que de veritat ens ha passat factura psicològica. La por, la por que sempre és present en la quotidianitat.

Ara que he vist una cirera, m’he preguntat si som feliços, o, millor, si sabem ser feliços. Se’ns ensenya, lluny de la paraliteratura de màrqueting, a ser-ho? La felicitat ve derivada del descobriment d’un lloc -el teu, el de cadascú- al món? “Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es”, sentencia Borges en un fragment del relat. Envege, així, en la boca petita, aquells que estan plens de certeses i que amb poca edat ja coneixen aquell moment únic en què saben qui són i qui seran per a sempre. Els envege i, alhora, espere -sense maldat, simplement perquè ho veig impossible- el moment en què s’adonaran que no, que tot era un miratge i que, com tots, estan -estem- perduts a l’univers. Vist en perspectiva i com una contradicció -una més- pròpia, considere, alhora que he escrit que em desperta una certa enveja, que deu ser avorrit. Però això és un altre tema.

Fins als quaranta, Tadeo Isidoro Cruz no va saber, o no va acceptar, que el seu lloc estava entre els gauchos, d’on provenia, però, a la fi, va tenir el valor de viure la vida a què pertanyia. El conte, no obsant això, acaba ací, i no ens dona pistes sobre si amb el temps se’n va penedir o no; només s’apunta que va morir d’una malaltia uns anys després. El poder de la ficció, que ens atorga la màgia d’imaginar-ne possibles continuacions. Jo crec que no, que no se’n va arrepentir i que simplement es va escoltar i en va actuar en conseqüència. Sí, d’acord, compre la versió de la llegenda de Martín Fierro. Però d’això tracta la ficció, no?, de donar respostes a la vida; o, almenys, d’oferir-nos una visió paral·lela o oculta que la que el dia a dia ens mostra. I ja calle, que comence a desvariar i només volia parlar d’una cirera que havia vist.