Barcelona, un barret i la magdalena de Proust (La flânerie, III)

Han estat quinze dies intensos entre París, València, Barcelona, València, París, Barcelona, amb Joan Fuster i Teresa Colom. Dijous vaig anar a la Universitat de Barcelona per a realitzar una comunicació en el col·loqui predoctoral “Jo escriuré encara que el món s’enfonsi”. Escriptores catalanes a la contemporaneïtat. Hi parlava sobre els nens en la narrativa de Teresa Colom, concretament, en l’obra La senyoreta Keaton i altres bèsties (2015) -per a mi, un dels millors llibres dels darrers anys. Els organitzadors Francesco Ardolino i Helena González, no només van encertar en la coordinació i l’organització, sinó que, a més, ens van tractar immensament bé. González va dir, en acabar, que l’any que ve voldrien fer-ne una segona edició; tant de bo poder tornar-hi!

En acabar, vaig decidir prendre’m el camí de tornada amb una mica més de calma que el d’anada, i vaig anar a peu fins a l’estació d’autobusos. I, sense adonar-me’n, vaig ser a la plaça Catalunya. La cosa en si no té cap importància, ho sé, però en ser conscient on era, vaig buscar, en el cantó, la botiga d’Apple: cinc anys enrere, vaig esbrinar l’última nota que em quedava per saber de la carrera justament allí, en un dels ordinadors. Ho repetisc: la cosa en si no té cap importància, però em va traure un somriure. I, com que em coneixia la zona, vaig pensar que podria fer temps en l’apartat de llibres de l’FNAC.

De sobte, però, vaig veure un barret abandonat en la boca del metro; un barret gris, amb rombes com a decoració i una cinta negra que li pegava la volta, però un barret que ja no tenia amo, que ja no cobriria cap cap. Era gairebé idèntic al que em vaig trobar en el mateix lloc després de descobrir la nota d’Història de la Corona d’Aragó, tot i que més envellit: aquell era blanc; aquest semblava haver-se contaminat dels fums de la ciutat i havia agafat un toc grisós. M’hi vaig apropar i me l’hi vaig quedar mirant; hi havia una certa familiaritat en tot allò i, fins i tot, vaig estar temptat d’agafar-lo, però ho vaig deixar córrer. Si era allí, segurament ja no tindria cap utilitat i no entraria en cap tendència estilística. Quina olor devia fer aquella magdalena de Proust?

Llavors vaig canviar d’opinió: en compte de fer temps a l’FNAC, vaig preferir visitar altres llibreries de camí a l’estació, i vaig preguntar al Google Maps on era La Central (La Calders, a l’altra). El passeig cap a aquest indret em va permetre veure i fotografiar des de fora el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que, de nou, no té cap importància, però, què voleu?, a mi em feia il·lusió. Tot seguit, vaig enfilar pel carrer de la Llibreteria fins a la casa dels llibres. Aquesta no era la llibreria “gran” -va dir el dependent a una clienta-, però m’hi vaig tirar uns quants minuts fins a caure en La vida líquida, de Zygmunt Bauman, i Llamando a las puertas del cielo, de Ricardo Romero, “Nega”. Com sempre, al final, em va tocar eixir esperitat fins a l’estació. Barcelona va ser efímera, però la vaig deixar enrere amb el convenciment que, en poder, la revisitaré. El barret hi seguirà, per descomptat, però algun famolenc ja s’haurà menjat la magdalena del francés, i, com aquesta vegada, només serà un element del paisatge. Un element més.

La idiotització de l’adolescència

Llig a l’article de Sergio del Molino que un grup d’alumnes de Fuerteventura ha enregistrat la seua professora i n’ha extret frases de context; ara, sembla que Vox les ha aprofitades per parlar d’adoctrinament feminista (justament, la professora era un càrrec pesocialista). Més que una anècdota, estem davant d’un fet totalment simptomàtic: la idiotització i la imbecil·lització a què sotmetem els nostres estudiants.

D’una banda -i parle de la matèria que conec-, hi ha un cert tipus de professors que creuen que els adolescents no estan preparats per a determinats aspectes del currículum acadèmic: “és que els meus alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval”. I, doncs, els en donen la versió adaptada. Però en lligen la versió adaptada? No m’imagine un professor de Matemàtiques o de Física i Química en un consell d’avaluació confessant tan tranquil·lament que, com que el seu grup no sap resoldre incògnites amb la X i la Y, o no entén les lleis de la cinemàtica, tornaran a les taules de multiplicar o jugaran a desplaçar cossos per l’espai. Si els alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval, cal ensenyar-los-ho: a poc a poc, de mica en mica, amb l’ajuda de glossaris, amb la versió adaptada al costat com a complement, o amb la respectiva versió musicada (per exemple, el “Veles e vents”, de Raimon). I el mateix per si els alumnes no entenen el simbolisme de Rodoreda o la ironia de Fuster: cal acompanyar-los en la lectura, que és, al capdavall, l’obligació i la raó per la qual hom ha decidit dedicar-se a l’ensenyament de Valencià. Un altre dia parlarem de l’intrusisme filològic.

També tenim, però, el cas contrari: l’abandonament de l’adolescent a la lectura de textos que no sap per on agafar. Per què Colometa passa el dit per la paret mentre baixa l’escala? Què vol dir el color vermell o morat al conte “Un gelat rosa”? Ací Fuster està sent molt taxatiu, no? Plena de seny és que tenia el cap ple de coneixement? Per què Carmesina prefereix donar-li la mà cap amunt a Tirant perquè la bese? Tant se val, si total no han d’entendre res, que s’ho arreglen com puguen, i a l’examen, més.

D’una altra, hi ha un determinat tipus de pares que troben que els seus fills poden fer-se mal en qualsevol obstacle i que es postulen com els seus representants suprems. I, compte, que això no està malament fins a cert punt (els fills són menors d’edat, i etcètera); el problema ve quan, en compte de mirar què han fet malament, els pares en dipositen la culpa en els docents. “El meu fill això no ho ha fet”; “la meua filla va estudiar quinze dies per al teu examen, i ara la suspens?”; “si no aprova, prepara’t, que et caurà el pel”; “poseu massa deures i treballs, i amb els exàmens i tot, com voleu que vagen al dia?”. No he estat mai en cap grup de Whatsapp de pares i mares, però això deu fer fredat: que si quines són les activitats que ha de fer hui, que si per a demà què havia de portar, que si. Si aconsegueixen traure el curs endavant, els regalaran l’últim esmàrtfon -a veure si així-, però, si no, cap problema: els regalaran l’últim esmàrtfon i, a més, els pagaran les millors vacances de la seua vida, amb viatges, ser fester o festera, o faller o fallera, o…

Ens fem els sorpresos quan llegim que un grup d’estudiants ha gravat una professora i n’ha difós frases descontextualitzades per a fer-li mal. Ens alarmem quan una altra professora explica que una mare ha acompanyat la seua filla a l’examen oral d’Anglés i li ha dit “que la criatura se pone muy nerviosa, y que espera que tengamos psicología y nos acordemos de cuando éramos estudiantes nosotras”. Però mantenim els adolescents en la bombolla, com quan aprenen a caminar i hi ha la por primigènia que caiga i es faça bua, ai, pobret o pobreta, va, vine que el pare o la mare te’n curaran el dolor.

Alguns pares lleven l’autoritat als professors; alguns professors, moltes vegades més preocupats a caure bé o a semblar divertits (un dia parlarem també -i ja s’acumulen els temes- de la tendència a fer divertit sí o sí l’aprenentatge amb pràctiques, com a mínim, de dubtosa utilitat), es lleven l’autoritat ells mateixos. Resultat: adolescents que no veuen la metàfora en l’expressió menjar-se el món i que, literalment, creuen que se’l poden tragar; adolescents que no coneixen el fracàs, perquè no els han deixat fracassar, i que, en tenir-lo davant, no el saben afrontar. Condescendències actuals que apunten a frustracions no tan llunyanes. En fi…