Tocant a les portes del cel… (II)

Si fa quatre anys vaig anar a buscar-los per a donar-los la bona notícia, és just que ara hi torne -hi torne constantment, ells ho saben, però hui té la seua importància-, per comentar-los que res no ha anat com esperàvem. Després de la salutació al porter Pere, amb qui he aconseguit forjar una mínima amistat, i que em dirigeix una mirada còmplice i uns colpets a l’esquena d’ànim, seguisc el corredor, fins arribar-hi. Sé que hi són perquè a mitjan passadís ja olorava el caliquenyo d’ell i escoltava la melodia taral·lejada per ella. En realitat, és una bajanada comentar-los el cap de setmana, perquè ells ho veuen tot, però així tenim una excusa per a xarrar. M’abracen i em besen; els abrace i els bese, i comentem el Barça, i les eleccions, i un determinat contrast temporal de dos escenaris diferents, un que hauria pogut recórrer, i el que estic recorrent. No, el cap de setmana passat no ha estat gens positiu en cap aspecte; en cap, els insistisc, malgrat que, en realitat, el comentari sobre el partit de futbol ha estat per, irònicament, restar-hi transcendència. I se’m queden mirant, i esclaten a riure tots dos. Segur?, diu ell mentre s’alça i deixa l’Sport a la tauleta. Pensa-ho bé, em fa una picada d’ullet ella, i torna a recolzar el cap sobre la mà. Créixer, Àngel, créixer: això és allò positiu; ha calgut que tot t’explotara en la cara alhora perquè t’indagares. Eres el mateix que dijous de vesprada?, tira la cendra. No, no respongues ara; a la nit, quan aquell insomni que se t’arrapa aparega, etziba abans de beure orxata. Ens quedem en silenci una estona. El vell porter Pere hi entra i m’indica, amb una ganyota que denota que, en realitat, li sap greu fer-ho, però que és el que li manen des de dalt, que me n’he d’anar, que altres nets també volen parlar amb els seus avis. No tinc ganes de portar-li la contrària i obeïsc. Els torne a abraçar i a besar, i els dic que els estime moltíssim. Créixer, Àngel; tornaràs i tornarem a per tot, fes-me cas. L’evolució és això, i hui saps més que dijous passat. Canvia la perspectiva. Els somric, perquè vegen que, almenys, els escolte, i m’acomiade fins al pròxim dia. Soc escèptic, no s’hi pot fer més. Engegue el cotxe i, com fa quatre anys, un Bob Dylan nostàlgic m’acompanya en el païment…