La cabanya del Turmo

Si l’any passat era de destrucció, en aquest ens hem enfocat indefectiblement a la construcció. A l’hora d’enderrocar, és tot molt fàcil, però quan cal edificar és quan sorgeixen els dubtes sobre si hem pres les decisions correctes perquè tot se sostinga. Som éssers incomplets, trencats, carregats d’històries i experiències que ens han dut on som. Crec que ja ho havia dit per ací en alguna entrada; tant se val: ho repetisc. Passem la vida cercant el nostre lloc al món, i la cosa esdevé gairebé còmica si ens enlairem en un dron i ens n’allunyem a poc a poc: som formiguetes minúscules, absurdes, ridícules, que un dia segueixen unes altres formiguetes, un altre dia, unes altres, etcètera, a la recerca del formiguer que ens aportarà estabilitat. Existeix l’estabilitat? Sens dubte, aquesta, en gran mesura, depén de nosaltres, però sempre hi haurà factors externs que la condicionaran. No n’és aquest, ara, però, el motiu.

Fa setmanes que em ronda pel cap la idea de trobar el lloc al món, o de crear-lo-hi. Com si, en realitat, interessàrem al món; com si no fórem més que cossos amb data de caducitat que ocupen unes coordenades espaciotemporals perquè algú ha decidit per nosaltres. Marxem, vaguem, no ens aturem, però no acabem de traure’n l’entrellat. I, com a acte de reacció -o d’autodefensa, que és el mateix-, tornem a la nostra partircular cabanya del Turmo, y las risas que nos hacíamos antes todos juntos.

Posem que la nostra vida -malgrat que no siga com l’hem vista al cinema- és una pel·lícula o una sèrie, i que hi ha microhistòries en què apareixem com a personatges principals, però que, arribats a un punt, les abandonem. Les trames, és clar, queden obertes, i el guionista les ha d’anar tancant d’alguna manera. Però nosaltres, que som alhora guionista, director, productor i protagonista, tenim la capacitat de veure l’evolució dels altres personatges, i d’imaginar com haurien pogut continuar-ne les trames. Com per exemple, hui. Potser, el de hui hauria estat un pas més en una vida i en una realitat paral·leles o alternatives que, en un moment determinat, vam decidir no recórrer. Hauria estat un camí còmode, sens dubte, i, fins i tot, també feliç, calmat, on l’ordre queia sobre l’argelaga i l’eximia. Ens hauríem estalviat unes desil·lusions i uns colps que haurien sigut unes i uns altres, sí, per descomptat. Però és possible que una tranquil·litat i una certesa -ara que estem plens d’incerteses- s’haguera instal·lat dins nostre. Tanmateix… Tanmateix, què li diríem al Déu del destí si se’ns presentara davant dels nassos? Not today. I seguiríem.